A Catalunya, qui més qui menys, s’adona que els seus diners no s’hi queden. S’entén que si això passés, segurament es podria evitar una part important de les seves retallades, com clarament es veu que passa a Euskadi. En la situació de crisi actual la majoria de la ciutadania es troba davant d’un gran problema, se li planteja un difícil dilema que ha de resoldre. Per simplificar la qüestió es podria assimilar a un tema de pesca. Per superar la penúria, que cada vegada afecta a més gent, què cal fer? Repartir peix o ensenyar a pescar? És evident que a una persona que s’està morint de gana, abans que això succeeixi, cal donar-li peix. Però, per quant de temps? Una societat ha de recórrer a la caritat per sobreviure, sense cap tipus de dubte és una societat sense futur. Les persones que creuen que en aquests moments el que toca fer és solucionar la crisi, sobretot l’atur, tenen una visió limitada del problema. És sospitós que la majoria de polítics que més aferrissadament afirmen que primer cal superar la crisi, pertanyen a partits clarament nacionalistes espanyols, que anteposen els interessos d’Espanya als de Catalunya.
Cada vegada hi ha més catalans que aposten per adquirir els estris necessaris per pescar. Estimen que si als catalans se’ls ensenya i aprenen a pescar, al disposar d’un territori adequat per aconseguir una bona pesca, podrien superar la vergonya d’haver de recórrer al peix de la caritat per fer possible una vida digna. També creuen que la pesca s’hauria de distribuir entre la seva ciutadania, per superar la xacra de l’atur, conservar l’estat del benestar i millorar el sistema de pensions. En aquests moments Catalunya ha d’afrontar aquest dilema, viure del peix de la caritat o fer-ho de la pròpia pesca. Els dos plantejaments són compatibles, no són excloents. Per poder gaudir de serveis socials de qualitat, és imprescindible que siguin els propis catalans qui pesquin el peix que necessiten. Si ho fessin així, es podria recuperar la dignitat humana, provocada per l’actual espoli fiscal, que condemna a una part important de la seva població a viure, de forma vergonyosa, de la caritat dels altres. Una Catalunya independent és l’aposta per resoldre el dilema. Aconseguir-ho és possible. Nosaltres podem, fem-ho!
