Com que els nens petits requereixen una marxa contínua per fer les seves corresponents migdiades, algunes tardes, ell, el cotxet i jo, ens embarquem en una bona caminada urbana. Visc al centre geogràfic de la ciutat i des de casa sóc a qualsevol barri en un tres i no res. Procuro anar per vials llargs, on no hi ha un semàfor cada dos per tres. Si em trobo algú conegut argumento que estic adormint el meu fill i segueixo la marxa. En realitat ja em va bé no parlar amb ningú, perquè em permet estar en silenci, observar, escoltar, imaginar i provar d’entendre coses.
Avui he sortit cap a 2/4 de 4. He fet uns vuit quilòmetres. He passat per la majoria de barris de la ciutat i he vist moltes coses: dones grans de mirades enigmàtiques que miraven el carrer des de les seves finestres en barris plens d’immigrants, bars solitaris amb grans pantalles de plasma i els edificis en destrucció de Gaza omnipresents, molta gent repenjada a les parets, desvagada, mirant el mòbil, sense res a fer, i també tot de joves amb patinet, corrent esperitada per la vorera o passejant animals.
Fent aquestes passejades veig quotidianitat. No veig fets excepcionals, que és el que se suposa que els periodistes perseguim. Famílies que van a buscar els seus fills a l’escola, altres que venen o van a treballar, transports públics que fan els seus recorreguts… Res de l’altre món, segons com es miri, però tot, vist des d’una altra perspectiva.
Perquè per a mi, almenys, fer aquestes passejades esdevé terapèutic, a banda de l’exercici físic que suposa. Torno amb la meva tribu amb les piles carregades, havent vist centenars d’instantànies i, sobretot, havent sortit del meu petit cosmos, havent-me situat una mica més respecte el lloc on visc. No és poca cosa, si tenim en compte el món de bombolles en què vivim instal·lats i de les quals és tan difícil sortir… Per això és tan important procurar una alternativa com passejar amb el fill petit a la recerca del seu son.
A tres quartes parts del trajecte, el meu fill es desperta. I no puc evitar de dir-li: “Benvingut a la teva ciutat, fill; no és la millor ni la pitjor del món, però és la nostra i això té molt valor. Espero que, malgrat les seves mancances, te l’estimis tant com jo l’aprenc a estimar”. Conèixer la nostra ciutat és l’única forma de conèixer autènticament el país. Conèixer com batega de veritat, més enllà del filtre dels mitjans, més enllà de les visions interessades, més enllà dels tòpics preconcebuts. És necessari. Us ho recomano. Atreviu-vos a visitar la vostra ciutat fins al seu carreró més inhòspit. L’experiència val la pena.