Llibres del Delicte és l’editorial que dirigeix Marc Moreno, amb seu a Premià de Mar. En els darrers anys aquest segell s’ha especialitzat en la narrativa negra catalana contemporània. Amb motiu del Festival Vilassar de Noir i gentilesa de l’editorial, oferim als lectors de TRIBUNA Maresme un fragment de dos dels darrers títols d’aquest segell: Lladrucs a les estrelles d’Aniol Florensa, de Vilassar de Mar, obra guanyadora del III Premi de Novel·la negra Vilassar de Noir. I El color dels coloms, de Rubèn Intente. Dues propostes de la narrativa de gènere policíac més actual que aquests dies es dona cita al Vilassar de Noir.
Lladrucs a les estrelles, d’Aniol Florensa
Durant la Guerra Freda, en plena cursa espacial contra els Estats Units, la Unió Soviètica va enviar quaranta-vuit gosses a l’espai.
Em dic Ricard González, però tothom em coneix com a Ricky Rich. Soc culpable de la mort d’aquelles quatre persones. Sí. De totes elles. El noi a qui vaig encarregar assassinar em queia malament. Els altres tres els vaig pelar amb les meves pròpies mans.
Vaig néixer el dos de març de l’any 1972. És a dir, el mateix dia, del mateix any, en què la NASA va enviar a l’espai la sonda Pioneer 10. Es preguntaran què té d’especial aquesta fita. Per començar, va ser la primera sonda de la història que va travessar amb èxit el cinturó d’asteroides i va arribar fins a Júpiter. Però el que fa única la Pioneer 10 és el que contenia. La placa Pioneer era un disc d’alumini en què hi havia inscrit un missatge simbòlic que detallava, a una possible civilització extraterrestre, com era l’ésser humà i on vivia. Per primera vegada, la humanitat enviava un missatge en una ampolla fins als confins de l’univers amb l’objectiu de fer amics.
Mentre la Pioneer volava cap a l’espai, a Sant Tòfol es posava en òrbita un marrec mocós. Vaig sortir del ventre de ma mare exactament a la mateixa hora, al mateix minut i al mateix segon en què s’enlairava el coet que portava la sonda. Durant els últims vint-i-set anys, el pare s’ha encarregat de retreure-m’ho cada cop que em disposava a apagar les espelmes el dia del meu aniversari.
—Càgum tot, Ricard! Maleït galamó! Ja podies haver triat un altre dia per néixer! Qui et va fotre! Per culpa teva vaig haver de fer companyia a ta mare mentre et paria i em vaig perdre l’enlairament de la sonda —deia el pare mirant de reüll en Tofolet, el meu germà, tres anys més petit que jo, que, des que tenia ús de raó, esperava frisós aquella mofa.
I jo bufava.
Cada any que passava ho feia amb menys il·lusió, fins que l’aniversari es va convertir en quelcom rutinari. Diuen que, abans d’apagar les espelmes, has de pensar un desig; fins aquest any no n’havia pogut formular mai cap. El comentari anual del pare i les rialles i els aplaudiments d’en Tofolet destruïen qualsevol anhel que pogués tenir. Però el passat 2 de març, les coses van canviar.
Per dinar, la mare havia preparat el seu estofat estrella. Era el plat més cobejat a casa i només el cuinava en ocasions especials. Va aprendre aquella recepta a Bulgària, durant la lluna de noces amb el pare. La mestressa de l’hostal on s’allotjaven li va ensenyar aquell plat genuí dels Balcans i, amb els anys, la mare va anar perfeccionant-ne l’execució. La vedella que comprava era de primeríssima qualitat i hi afegia clau, pebre vermell, una mica de curri i un ingredient secret que només va rebel·lar-me en una ocasió. Mai cap altre membre de la família ha sabut imitar l’«estofat de la Ivanka».
De postres, la mare havia comprat un pastís de nata amb un Per molts anys! escrit amb xocolata negra sobre una làmina de xocolata blanca. Al mig del pastís hi havia clavats un dos i un set de cera vermella com la bandera que els astronautes van plantar a la lluna. En el moment de l’apagada d’espelmes, després de cantar descompassadament la cançó Moltes Felicitats, els meus ulls es van escolar entre les dues espelmes i vaig apuntar al cap del pare, assegut a l’altra banda de la taula, com si fos el franctirador encarregat de pelar Hitler.
Vaig començar a agafar aire lentament per incitar la seva befa. El pare va picar l’ullet a en Tofolet i va obrir la boca per deixar anar l’ocurrència sobre el part de la mare i la sonda, però el vaig interceptar a temps:
—Pare, aquest any calla, si us plau.
M’havia passat tota la setmana assajant aquella frase davant del mirall com en Travis Bickle a Taxi Driver. El «si us plau» era el més important. Lluny de pronunciar aquella expressió amb el to cortès que utilitzen les persones educades per demanar alguna cosa, el meu «si us plau» estava carregat de condescendència.
El pare es va haver d’agafar a la taula per no caure de la cadira a causa de l’huracà que em va sortir de la boca, i que en cap cas anava dirigit a apagar les espelmes. Al seu lloc, vaig sufocar la seva burla. En Tofolet va dedicar-li una llambregada veloç, preocupat, esperant la reacció del seu ídol. La mare em va clavar un copet amb el peu per sota la taula. Tenia els ulls oberts com taronges i premia la mandíbula, evitant esclatar de riure. El menjador es va sumir en un silenci dens com la boira d’un matí d’hivern i entre aquella calitja muda, per fi, després de vint-i-set anys, un desig: tocar el dos de Sant Tòfol!
Per a la humanitat, aquell salt havia estat insignificant. Vaja, una merda podríem dir. Però, per a mi, va ser un gran pas.
