I més i més i més!

Ramon Domingo.  Psicòleg
495

Això és el que deia el locutor famós, tot i que hi afegia una i, (Mess+i); aquí volem dir  una altra cosa: més vida, més activitat, més ocupació amb la família, més cura de la salut, més diversió, més gaudi de l’avorriment, més bon menjar (si volem, no sempre), sempre més i millor, que deia mon pare.

Però, de què estem parlant? Doncs d’aquella edat “final” en la que, efectivament ja no estem obligats a res: i per tant, podem gaudir de tot “com ens doni la gana”.

Mirem-ho de prop.

Quan ja no hem d’anar a treballar, en realitat, podem col·laborar en el que ens doni la gana: és així, com m’he trobat amb col·legues que participen en moviments socials -avui es diu així- i que de fet, treballen molt… bé, què vol dir treballar molt? Treballen fins on els dóna la gana, i això podria ser classificat de “no treball”, tot i que sempre ens han volgut convèncer que treballar és un mal somni.

Ah! i doncs? Ara que ja no hi estem obligats, gaudim fent feina, moltes vegades al costat de gent jove amb la que mantenim l’esperit de millorar les coses.

Cuidem els nets, si en tenim, sense l’obligació de fer sempre el millor, de no equivocar-nos en l’educació, de fer bastant com ells: jugar i gaudir de la vida oi? ( bé, hem de controlar les txutxes però, ostres, és que són tan bones!).

Això sí, no podem córrer tant, i/o ens cansem més fàcilment, i això, emprenya una mica. Ara bé, com que no tenim cap obligació que no sigui auto imposada, descansem, ens prenem el que calgui i fins a la propera!.

Que volem sortir a fer una volta? Ara mateix home !, no tenim límits que no ens posem nosaltres mateixos. En aquest sentit,  tenir una època de la vida en què realment pots fer el que vulguis, amb limitacions a vegades, sense haver d’esperar que siguin vacances, o festes…”hombre”!, visca la jubilació! Quin gran invent social!

Quan hem de “quedar” amb algú?, també és més fàcil no posar aquelles condicions que tan dificultaven les trobades: dimecres a les 7? A les 10, OK a les 22, OK! I encara que estiguem ocupats, la facilitat per canviar i/o combinar els compromisos també la dominem. Aquesta doncs, és un avantatge que cal aprofitar, el de poder trobar-nos amb parents, amics, i coneguts quan els vagi bé.

I no s’hi val a dir, allò de “ja no ho puc fer”, que els joves poden fer més: sí, és clar, però tampoc ho poden tot: cent metres en 10 segons, ? val!, jo no puc fer-ho, però potser ho puc fer en un minut… ai caram! És el que puc fer jo! Ara bé, si vols fer el que fan els altres, ja t’estaràs enganyant: fer el que vols fer, és poder fer el que TU pots fer, i això, a totes les edats!!! (potser més ben dit seria: fer una mica més del que pots fer, sense passar-se).

I si estàs malalt, cap a curar-se, això  sí, amb tranquil·litat. Que la “palmem”? Home !, ja tocava. Als enterraments d’amics i coneguts que traspassen ( ei!, com farem tots tard o d’hora)  prefereixo pensar en tot el que van viure, manies incloses, neures i fracassos, i somriure. Només em fan pena els vius, sobretot pel patiment que genera  la mort d’un estimat o estimada, però els morts? Bon vent i barca nova.

 

COMPARTIR

FER UN COMENTARI

El teu comentari
Entri el seu nom aquí