Jo sí que crec en la televisió pública

Laura Arias.  Periodista
399

Un dia abans d’estrenar el meu primer pis vaig rebre una trucada d’una companya de feina. La televisió pública de l’Hospitalet, on treballava des de feia més d’un any, patiria retallades. Era normal. O ho semblava. Fins que els treballadors vam saber que, en realitat, no es tractava de retallades, sinó del tancament total del mitjà. Val a dir que ho vam saber bastant més tard i a través d’altres mitjans de comunicació. Sorprenent, si més no.

Des de llavors, el procés ha estat llarg i dolorós per als treballadors. No hem tingut un front obert sinó, dos. I en ambdós casos hem estat les víctimes. D’una banda, hem patit les decisions de l’ajuntament de la ciutat. De l’altra, les de la productora privada que ens contractava i que gestionava la televisió pública. Els treballadors ens hem sentit traïts per uns i utilitzats pels altres.

I, mentrestant, les emissions normals havien de tirar endavant. Hem estat gairebé dos mesos treballant, amb el tancament de la televisió sobre les nostres espatlles. Amb l’amenaça de l’atur. Amb el tall a les nostres carreres professionals. Perquè la crisi ha afectat profundament el sector del periodisme. Davant d’aquest panorama, què podem fer els joves, com jo, amb un o dos anys d’experiència, sense llocs de feina de la nostra especialitat? Hem de renunciar a treballar del nostre ofici o hem de perseverar, tot i el risc de no poder pagar el lloguer a final de mes?

Sigui com sigui el que vindrà, la realitat a dia d’avui és que el nou any comença amb els 40 treballadors de la televisió de l’Hospitalet a l’atur. I en el meu cas, a més, amb la recent independització de casa dels pares. Ara, visc en una nova ciutat, l’Hospitalet, sense els meus familiars i amics de tota la vida. Sense els carrers per on jugava de petita, sense els parcs on vaig aprendre a anar en bicicleta. En fi, he deixat Mataró, la ciutat que m’ha vist néixer i créixer, per formar part del projecte televisiu d’una ciutat d’acollida, l’Hospitalet. I resulta que jo crec més en aquest projecte que els mateixos polítics que l’han tancat, però que un dia van pagar per ella.

COMPARTIR