La nostra societat, amb la pressa com a vivència comuna del temps, ha pervertit una de les tasques més nobles i lentes que té la humanitat: educar els seus membres més joves. Si fa uns anys, les famílies esperaven que l’educació convertís els seus infants en “persones de bé”, treballadors amb feina o ciutadans d’un país concret, i això s’entenia que era una tasca que requeria anys, ara, per sobre de tot, els pares volen que els seus fills siguin feliços i, no només en el futur: ara mateix, avui, i “per tota l’estona” (com diuen els infants), de manera que entre el desig i l’objectiu no hi ha temps!
La felicitat no és un estadi final al qual s’accedeix a través d’un camí que només conté els seus antònims, no és un desig vinculat a una esperança que cal alimentar mentre s’està transitant per altres realitats. La felicitat, com tot, s’aprèn essent feliç, adonant-se que s’és feliç (prenent consciència de la felicitat experimentada) i de com s’aconsegueix ser-ho; i projectant-se a més felicitat.
Per tant, la millor pedagogia de la felicitat consisteix a posar l’alumne en un entorn on ell pugui ser feliç i on pugui veure com altres són feliços. A partir d’aquí, fer-se conscient de què li permet ser feliç a ell i de què als altres, i també conjuntament amb altres. La tasca educativa consisteix a proporcionar als infants experiències de felicitat ben diverses, espais de reflexió i consciència, i també suports per transitar de formes egocèntriques a formes més heterònomes i profundes (o elevades, segons es vulgui veure) de felicitat.
Com diu Sonja Lyubomirsky, la felicitat no és quelcom que s’ha de cercar, sinó que s’ha de generar i crear, perquè ser feliç depèn més d’un mateix que de les circumstàncies externes. Però que cal entrenar-se i esforçar-se per esdevenir feliç. Arribar a ser feliç, educar, madurar i fer-se més plenament persona són processos. I els processos demanen temps.
Hi ha qui diu que la infància és el període més feliç de la vida, però molts psicòlegs afirmen que la infantesa no és una etapa fàcil, i que actualment viu una acceleració que la fa molt més vulnerable, i malauradament menys capaç de ser feliç. La pressa és un dels inconvenients més grans per educar i també per al procés d’esdevenir conscientment i madurament feliç.
