Educar és una feina interactiva en la que s’hi juguen les emocions potser molt més que les “tècniques pedagògiques”: un grup d’adults enfront d’un grup molt més ampli d’infants, adolescents i joves, cadascun en un moment evolutiu personal i en una estructura escolar que matisa i defineix de diferents maneres com es pot expressar aquesta relació.
Des dels pàrvuls que encara estan intentant comprendre la relació amb els pares,-com qui sóc?- fins els adolescents que creuen haver-les entès,-jo qui sóc?- la formació de la identitat pròpia i l’experiència emocional en gran part és influïda per l’acció del professorat, també amb els seus sentiments i elaboracions més o menys adultes, més o menys conscients, en tant què es troben també vivint i moltes vegades revivint aquelles sensacions i emocions que li transmeten els seus alumnes i que corresponen a les que ells i elles han viscut de forma personal.
Però un aspecte que normalment no es té en compte en el context són les relacions entre els adults, influïdes sovint per les “enveges” entre les competències i responsabilitats professionals i personals, titulacions i càrrecs.
I encara un altra sistema de relacions emocionals “entrexocades: les relacions pares-fills-escola”. Per la seva importància, caldria parlar-ne amb més extensió de la que avui tenim. Evidentment és un altre sistema que influeix en la tasca educativa del professorat.
Totes aquestes relacions suposen emocions i sentiments que demanen una anàlisi específica, pròpia de la psicologia de l’educació; aquesta també afavoreix la recerca i aplicació de sistemes d’aprenentatge més efectius i/o adaptats als alumnes.
Tenen els psicòlegs el reconeixement d’aquesta funció d’anàlisi institucional? O només hi són quan hi ha problemes dels alumnes? De fet, aquesta figura que avui és àmpliament acceptada, genera en moltes institucions i professionals un cert recel, per si ens pot fer sentir culpables del que no fem bé, en el sentit emocional del terme. La cura de les relacions emocionals no té una evidència, diem-ne objectiva, com pot tenir una nota, i això en fa difícil l’avaluació.
Hem de cuidar l’educació, en un sentit profund, perquè no es tracta solament dels plans d’estudi i de les avaluacions acadèmiques: es tracta sobretot de si, en aquest entorn tan emotiu, existeixen recursos de canalització i anàlisi de les interaccions mestre-alumne, específics de cada etapa evolutiva, i de les relacions entre professionals per etapes, entre direcció i “dirigits”, i entre els professionals de l’ensenyament.
I altres suports, com ara menjadors, sortides, arquitectura específica, recursos culturals, etc. que conformen l’entorn educatiu i repercuteixen en el sistema de relacions emocionals, no sempre clares i conscients, que es donen en el marc del centres.
Qualsevol falla o disminució en la facilitat d’aquests suports provoca “trencaments” en forma de símptomes estructurals com ara l’assetjament, les agressions més o menys greus a l’entorn escolar, el baix rendiment institucional, i el desprestigi momentani o permanent de l’educació d’un país.
