L’amor a la prosa i la poesia de Marta Garzás

Text: Gemma Ponce
229

Marta Garzás (Mataró, 1990) es descriu a ella mateixa com a una “fanàtica de les matemàtiques i enamorada de la màgia que desprenen les paraules”. Apassionada de la literatura des de sempre, la inquietud la va portar a publicar Mis besos no son de cualquiera amb 26 anys. No ho sabia aleshores, però es convertiria en el primer llibre d’una trilogia que treballa per tancar després de la segona entrega amb Un te quiero de repuesto. A principis d’aquest any s’ha atrevit amb la poesia escrivint A través de ti, però el cert és que ho fa gairebé diàriament al seu perfil d’Instagram, @mg_papers, on publica versos i textos.

Quan vas començar a sentir-te atreta per la literatura?
Des de sempre m’ha agradat molt llegir i escriure coses, per mi o la família. Hi va haver un moment en què em vaig preguntar “i per què no?”, també em van empènyer dient-me que ho feia molt bé i per què no ho provava. Sempre deia que escriure un llibre no era tan senzill, però se’t queda al cap i hi vas pensant. Vaig tenir una idea per anar tirant del fil fins que va sorgir el primer llibre.

Com vas tenir la idea?
Va ser un dia qualsevol anant a la feina. La vaig escriure i deixar apartada, però el meu cap no ho va fer, sinó que vaig començar a escriure per fer-ne una novel·la. Fins a la publicació va passar un temps i, malgrat que no pensava en una trilogia, en veure el feedback dels lectors tan bon punt va sortir a la venda vaig pensar que no es podia quedar allà.

Les novel·les tracten una relació amorosa entre dues dones. Consideres que l’homosexualitat està estigmatitzada en la literatura?
Crec que sí. Estic intentant lluitar contra aquesta catalogació. Escric en funció del que sento i visc, no perquè vulgui proclamar res. Entenc que es vulgui etiquetar perquè hi ha una lluita darrere i encara s’està buscant una normalització, però crec que s’hi arriba si ho normalitzem amb les paraules.

Enfoco els meus llibres a tothom. Tinc lectors i lectores de totes les orientacions sexuals que han gaudit amb el llibre. Penso que si t’obres al món i descrius el que sents, al final la gent capta l’essència i, sigui heterosexual o homosexual, el lector la pot interioritzar, li pot agradar i la pot sentir. Al final fem nostres els personatges i en les històries posem les imatges que volem. Catalogar-se en un punt en concret tanca portes, i jo el que vull és arribar a tothom i que la gent que desconeix o pot estar menys lligada a aquest tipus de vida la pugui entendre i la sentin com a seva. Estic venent una història, un amor i una relació, és igual entre qui sigui, això és, precisament, el que vull transmetre.

Ara estàs treballant en la tercera entrega.
Està bastant avançada, però queda una mica. Me l’estan demanant molt i això em fa il·lusió. Entremig, però, he fet una pausa per editar un llibre de poesia a principis d’aquest any.

Què t’ha fet llençar a la poesia?
Crec que és una manera molt maca de descriure les sensacions i arribar a la gent. És fer màgia amb les paraules, un poder per transmetre tot allò amb què no arribes amb la novel·la. És més clar, concís, breu i profund, més potent.

Amb quin dels dos gèneres et sents més còmode?
Crec que és més fàcil escriure prosa perquè no deixa de ser explicar una història. Has de tenir inspiració suficient com per a escriure un llibre sencer, que és el més difícil, fer que la història duri i no es faci avorrida, però al final és explicar. La poesia té més dificultat. Has d’escriure bonic i que alhora transmeti. És un repte per mi. M’agraden moltes coses, encasellar-me en un sol gènere al final acaba per avorrir una mica. Voldria tenir les dues portes obertes per poder anar canviant i poder anar oferint tot el que tinc a dir.

Un dels reptes a què t’encares ara és decidir títol per a l’última entrega de la trilogia.
Realment m’ha sigut senzill perquè els títols anteriors han sorgit a dins de la mateixa novel·la. No he esperat al final de la història sinó que és una frase en concret que tenia clar que era clau. Tot i això, sintetitzar tot un llibre amb poques paraules que sonin bé i captin l’atenció no és feina fàcil. Tinc un títol pensat pel següent llibre, però encara ha d’evolucionar la història i de moment està en dubte.

Què sents mentre escrius el tancament?
És una sensació contradictòria, perquè al final no deixen de ser personatges que han estat a la meva vida durant anys. Acabar una història fa una mica de pena, però a la vegada il·lusió. Tinc ganes que la gent el pugui llegir, de veure el seu feedback, perquè el segon té un final obert. És similar a tenir un bon llibre entre les mans i estar a punt d’acabar-lo, però no voler, tot i que vols saber com acaba.

COMPARTIR

FER UN COMENTARI

El teu comentari
Entri el seu nom aquí