“El llenguatge escrit treballa molt més la imaginació, la capacitat d’abstracció i el concepte”

Text: Albert Calls  // Foto: Cedida
235

Josep Lorman (Barcelona, 1948). Provenint del món audiovisual, és autor d’una extensa i reconeguda obra literària, com els llibres ‘El galió de les illes Cies’ (Premi Joaquim Ruyra); o ‘L’aventura de Saïd’ i ‘Fills de l’opulència’, adaptats al cinema. Títols que han servit a generacions de joves lectors per gaudir de la lectura, adquirint coneixements i valors del món contemporani. Lorman és també autor de novel·les per a adults com ‘La mirada obscura’, ‘El pardal vermell’, ‘La font de Ceres’ o ‘La venus negra’.

 

Ha estat reconegut sobretot per la seva literatura pels joves. Per què va decidir escriure per a aquest públic?
Les raons que m’han conduït a crear una obra extensa per a un públic juvenil són diverses. La primera és que vaig començar a escriure molt jove i els meus models eren autors que fins llavors m’havien interessat per la component d’aventura de les seves obres. Jack London, Robert L. Stevenson, Joseph Conrad, Herman Melville, Edgar Allan Poe, Mark Twain i d’altres; tots ells autors de finals del segle XIX i començament del XX que havien estat editats o adaptats per a públics juvenils —quan jo era noi, al nostre país, no existia una literatura juvenil, obres pensades, escrites i editades exclusivament per aquest tipus de lector. Després, quan vaig accedir a una literatura més madura i reflexiva, ho vaig fer des l’admiració i el respecte per la condició d’escriptor i vaig comprendre que donar a la llum una obra implicava un nivell d’exigència i experiència que no tenia, i que per començar, m’havia de moure en un terreny que dominés, que era el de la meva pròpia joventut, amb els seus desafiaments i anhels, les seves aspiracions i les frustracions que hi van associades. La lluita per ser de l’adolescència i el descobriment del món real són el primers reptes que ens trobem a l’abandonar la infantesa, i la manera d’enfrontar-los i el resultat d’aquest enfrontament solen ser definitius per al futur. Tot es gesta en l’adolescència i la primera joventut. I mentre m’he identificat amb els joves, he escrit per ajudar-los a enfrontar-se al món, per orientar-los en un moment en qual és fàcil perdre’t i dotar-los d’estímuls per a plantejar-se objectius. Sense objectius la vida és un esdevenir absurd.

S’ha d’escriure d’una manera diferent per a joves que per a adults?
Sí. Sóc dels que pensa que la literatura juvenil és un gènere i que, com a tal, té les seves normes. Això no vol dir que, com dins de qualsevol gènere literari, no es puguin crear obres extraordinàries. Cal pensar que l’autor juvenil s’està dirigint a un lector doblement immadur —pròpiament com a lector i com a persona—, i per tant ho ha de fer sota aquesta consideració. Ha d’escollir temes i arguments amb els quals es pugui identificar i ha de plantejar-los de manera que els pugui comprendre. La lectura ha d’enriquir i estimular el lector a nivell intel·lectual i emocional, i mai avorrir. Si a un lector en formació li ofereixes una lectura incomprensible i avorrida, l’estàs perdent per a la causa literària. I és una pena. Les novel·les, les bones novel·les, ajuden a madurar.

La lectura continua sent important per als joves d’avui. O el nou context audiovisual i les xarxes pinten horitzons difícils?
La importància de la lectura està fora de qualsevol consideració. Una altra cosa és que els joves llegeixin o no. Crec que l’evolució tecnològica, amb el triomf del llenguatge de la imatge, modifica la maduració intel·lectual i emocional del jove en simplificar el matís del missatge. El llenguatge escrit treballa molt més la imaginació, la capacitat d’abstracció i el concepte. El lector mira un codi, el descodifica i viu la història a través d’aquesta descodificació. La seva intervenció en el procés de comprensió del missatge és molt més activa i això juga en favor seu. Mitjançant la maduresa lectora s’adquireix més vocabulari per identificar sentiments i emocions i matisar-los. I això també és important a l’hora d’emetre els teus propis missatges, de comunicar-te. Un bon lector, té un vocabulari més ric i per tant pot expressar millor el seu pensament que qui no llegeix. La comprensió a través de la imatge és molt més immediata i còmoda, però perd riquesa expressiva, sobretot en el camp de les emocions i els sentiments. I com l’ésser humà tendeix per naturalesa a la comoditat, el triomf de l’audiovisual sobre la literatura, especialment entre els joves, donats encara més a l’estalvi de l’esforç, és un fet. La prova és que els adolescents només llegeixen literatura en les etapes escolars, per prescripció, quan s’acaba la prescripció, se sol acabar la lectura.

Sempre caldrà que ens expliquin històries, encara que canviïn els formats?
Les persones tenim la necessitat d’evadir-nos, de viure altres vides a part de la nostra, de copsar l’existència en tota la seva pluralitat de possibilitats, d’emocionar-nos amb el drama, de riure amb la comèdia… Som així des dels nostres orígens humans. Per això sempre hi haurà lectors i espectadors per a les novel·les, les obres de teatre i les pel·lícules. Estem assedegats d’històries i com més conflictiu és l’entorn, més necessitats n’estem. Ens cal somiar, i les històries ens faciliten el somni. També ens cal contrastar, i les històries, ens ho permeten. Si anem a mirar, vivim envoltats d’històries que actuen com a referents. La literatura, el teatre i el cinema, com a expressions artístiques que són, les converteixen en universals.

Quins són els seus referents literaris?
Com és de suposar, els meus referents literaris han canviat amb els anys. Si vaig començar admirant una literatura vitalista, en la qual els protagonistes vivien la vida com un desafiament i un risc davant d’una naturalesa i d’un món hostils,  amb el temps he anat a cap a una literatura més íntima i personal, on els reptes són els quotidians, i és la visió de les coses i la forma d’enunciar-la el que em fa gaudir de la lectura. En aquesta etapa darrera m’ha interessat especialment la narrativa nord-americana, amb autors com Faulkner, Steinbeck, Scott Fitzgerald, Carson McCullers, Bellow, De Lillo, Salter, Irving, Roth, John Williams, Tom Wolfe, Cormac McCarthy… El darrer que he llegit i que m’ha sorprès per la seva manera simple de novel·lar ha estat Kent Haruf. Val a dir, però, que he estat i sóc un lector àvid i que tinc autors d’altres àmbits literaris en gran estima, com Georges Simenon, Céline, Camus, Saramago, García Márquez, Vargas Llosa, Patrolini, Pavese… Baroja també va ser una gran influència en el seu moment.

Quan escric una novel·la l’única cosa que em plantejo és oferir una història més als lectors, i fer-ho de la millor manera possible

Per a mi, escriure no és fàcil. Sempre he estat carregat de dubtes i els dubtes es multipliquen

Jo diria que la literatura catalana té bona salut, amb escriptors ben consolidats i amb projecció internacional, i un planter prometedor d’escriptors joves

Quan escriu per a adults, on tracta les relacions de parella, l’amor, la solitud o la recerca de la identitat en una societat tan complexa com l’actual, entre d’altres temes, què es planteja?
Quan escric una novel·la l’única cosa que em plantejo és oferir una història més als lectors, i fer-ho de la millor manera possible, amb intel·ligència, profunditat, sentit de l’humor, agilitat, versemblança, implicació i un punt d’intriga. Això és el que em proposo, que ho aconsegueixi ja és una altra cosa. Però m’hi esforço. Per a mi, escriure no és fàcil. Sempre he estat carregat de dubtes i els dubtes es multipliquen quan m’enfronto a una novel·la, començant per l’argument i acabant pel títol. I el trajecte és un veritable viacrucis. Però és el meu, el que he escollit, i sense aquest viacrucis personal se’m faria molt difícil viure. Escriure s’ha convertit en la meva manera de transitar pel món, de cobrir l’interval que va des que adquireixes ús de raó fins que el perds. El meu repte és arribar a crear la millor obra possible dins de les meves limitacions, i per això insisteixo en repetir l’aventura. I m’engresco quan percebo una millora en la tècnica de narrar o, immers en un problema argumental, trobo una sortida allí on semblava que no n’hi havia cap. Però també em decebo quan les coses no em surten com voldria.

Ja sé que no és un plantejament gaire transcendent, però és que no crec en la transcendència. Em sona a impostura.

Quins projectes literaris de futur té?
Estic acabant una novel·la al voltant d’un secret de família amb un investigador financer com a protagonista que té l’atribut principal dels meus personatges masculins: desencert en l’elecció de les dones. Però en aquest cas, la història no gira al voltant d’això exclusivament, sinó d’unes relacions familiars fosques i conflictives, amb conseqüències fatals per a tots els implicats en el relat. La família és un caldo de cultiu excel·lent per alimentar virus humans com la gelosia, l’enveja, l’odi, l’engany…; naturalment, també hi ha amor, un amor heterogeni i irracional, que pot desembocar en dependència, un tipus de relació que m’aterra.

Al calaix tinc una novel·la atípica dins del meva producció adulta, una novel·la inscrita en un marc històric, que té com a punt de partida el tràfic d’esclaus a mitjans del segle XIX a Catalunya, i que ve a ser el cant del cigne de la meva etapa juvenil. Per extensió, to i complexitat depassa el gènere i s’inscriu en un terreny inconcret, difícil de classificar, amb la qual cosa m’està costant trobar editor. Quan en parlo, em refereixo a ella com “un Dickens contemporani”. I la literatura contemporània, si més no aquí, al nostre país, no està per a relectures de Dickens, i més encara si no les signa l’autèntic, sinó jo. Però és una novel·la que m’agrada, una aventura humana colossal, on “els bons guanyen per golejada”, per utilitzar l’expressió que va fer servir un lector editorial per desqualificar-la. “I què, si guanyen”, vaig pensar quan ho vaig llegir a l’informe, “o és que els bons no poden guanyar ni en la literatura?”

Com veu la literatura catalana actual?
He de confessar amb una certa recança que en llegeixo poca. Però és que, com a simple lector, no hi trobo ni la intensitat ni la implicació que m’agrada trobar en les lectures. Pot ser que sigui perquè no hi dedico prou energia, perquè de producció n’hi ha, i si miro endarrere, he fet lectures d’autors catalans que m’han estimulat i he pres com a models —Pla, Rodoreda, Joan Fuster, Sagarra, Pedrolo… Dels contemporanis he llegit amb regularitat Jaume Cabré, Jordi Coca, Sebastià Alzamora i Neus Canyelles, i ocasionalment, d’altres com Monzó, Pàmies, mare i fill, Julià de Jòdar, Ramon Solsona, Espinàs, Carme Riera, etc.

Jo diria que la literatura catalana té bona salut, amb escriptors ben consolidats i amb projecció internacional, i un planter prometedor d’escriptors joves que sé que hauria d’explorar amb més atenció. Però el temps no em dóna per a tot.

COMPARTIR

FER UN COMENTARI

El teu comentari
Entri el seu nom aquí