Molt abans de la Covid-19, l’Organització Mundial de la Salut ja preveia que a l’any 2030 els problemes de salut mental serien la principal causa de discapacitat al món. Aquesta pandèmia no ha fet més que avançar i agreujar el que ja estava previst. Plou sobre mullat.
En els darrers anys, el nostre país ja destacava per tenir el rècord en consum d’ansiolítics a Europa. Al 2020, però, ens hem superat: Espanya s’ha erigit en el major consumidor de benzodiazepines del món —curiosament, Itàlia és el major fabricant—. També ens distingeix que tenim tres vegades menys psicòlegs que la mitjana europea.
Que això no rutlla està clar, però potser hauríem de començar a pensar que no es tracta només d’un important problema sanitari, sinó fruit del tarannà d’un país i la manera d’afrontar els problemes embolicant la troca. O girant el cap.
Gràcies al treball fet durant molts anys per la Mental Healt Europe, a la UE s’ha modificat l’enfocament sanitari en salut mental. S’incrementarà gradualment l’atenció psicosocial —clarament necessària—, i es disminuirà una medicació que —entre altres coses— sol ser excessiva. Però, quan tardarà en fer-se efectiu a casa nostra, amb la mentalitat i els polítics que tenim —crisi econòmica afegida—? Probablement seguirem anant els primers en consum de fàrmacs i els cuers en mesures psicosocials durant molts anys, la qual cosa significarà que seguiran augmentant les malalties mentals, el patiment i la discapacitat que suposen.
Davant d’això, no ens queda més remei que avançar-nos i pressionar perquè s’augmenti l’atenció psicològica, tant a nivell públic com privat. També cal, però, reduir la força d’aquest tarannà —quasi arcaic—, que ens manté dins un cercle viciós quan la nostra poderosa ment es manifesta mitjançant molestos i incontrolables sentiments que només sabem apaivagar amb l’ajuda de substàncies, i canviar-ho per un millor coneixement i control de nosaltres mateixos. La clau del canvi la tenim dins nostre i, si sabem que el suport psicològic és capaç de millorar els trastorns mentals i emocionals, així com fer-nos sentir com les persones ben parides i especials que realment som, busquem-lo. No esperem que caigui del cel. O d’Europa.
