Què té de bo l’extrema dreta?

Ramon Bassas.  ramonbassas.blogspot.com
170

També hi ha residus polítics. Són els temes dels quals no parlem, els efectes col·laterals de les decisions o les idees “bones”, les coses que no tenen gràcia, o glamour a les xarxes, el que no està de moda, el que no sabem com coi resoldre. Ens sembla que, en no ser a l’”agenda”, s’ho emportarà el vent. Però no. Els residus del nostre benestar, com van fer bé d’advertir els ecologistes fa anys, no desapareixen per art de màgia i la seva acumulació afecta un dia o un altre el benestar que volíem protegir. Uns altres que també fan servir el color verd, ara, es nodreixen, en bona part, d’aquests marges. I si una cosa té de bona l’extrema dreta, potser només aquesta, és que ens obliga a tractar-los.

L’atur dels treballadors d’empreses contaminants. El xoc cultural de la immigració als nostres barris que reben els que no tenen quartos per fugir-ne. L’absurda absència de la figura paterna i els seus valors pertot. El que no encaixa en l’anivellament ideològic del políticament correcte. Els aficionats a la sarsuela o als toros o a la boxa. Els que mai van al Lliure o al Liceu o al TNC. Les pàtries ultratjades. La tradició que et connecta amb els teus orígens. Els lletjos, els grassos. Els que no tenen Netflix. Els que, com Josep Pla quan veu els Camps Elisis, diuen: “I tot això, qui ho paga?”. La indignació per la barra dels que abusen dels serveis públics. Els que tenen prurit moral davant l’avortament o l’eutanàsia. A mi se m’acudeixen aquests “residus”, de tota mena, ja ho veieu, però n’hi ha més.

El primer que cal aprendre de la revifada de l’extrema dreta al món occidental, crec, és que mai no hi ha decisions del tot bones ni, molt menys, gratuïtes. Per més unànimement bones i gratuïtes que semblin. Que sempre es trepitgen ulls de poll, i no sempre de qui et penses. Fer una bona política no es deu tractar, doncs, de prendre les decisions més correctes, en el millor dels casos, sinó d’avançar-se, també, a atendre els seus efectes col·laterals, a admetre’ls, a no llençar-los. A empatitzar amb les seves víctimes involuntàries.

La segona lliçó que n’extrec és que, si bé l’aparició d’aquests fenòmens té causes de caràcter econòmic (crisis, increment de diferències de rendes, precarització, etc…), l’economia no ho és tot. Que la societat compti amb tu no és tan sols, que també, una qüestió del teu poder adquisitiu, ho és també de la identitat, per exemple, o dels processos de socialització cultural (la polèmica del pin parental).

I, per últim, com que les solucions que proposa l’extrema dreta no són acceptables (moralment, sobretot), val més que els que no en som ens espavilem a buscar-ne. Amb tota la humilitat que vulgueu (hi ha coses que segurament no tenen solució), però les polítiques “residuals” s’han d’abordar de tu a tu, sense superioritat moral, sense dir “fatxa” al qui gosi plantejar-los, com quan es deia que els ecologistes eren bruts, pesats i peluts. Si no ho fem, estarem engreixant la fera, el nou fantasma que recorre Europa, cada vegada més fort.

Més continguts a valors.org

COMPARTIR

FER UN COMENTARI

El teu comentari
Entri el seu nom aquí