Que les piulades no ens facin perdre el món de vista

Joan Salicrú.  Periodista
867

Soc un entusiasta de les xarxes socials, vagi per endavant. Especialment de Twitter, la que té com a logotip un ocell que piula. Malgrat el que se li recrimina, per mi serveix moltes vegades per detectar uns certs estats d’ànim col·lectius, una mena de resposta al dubte que el periodista té sovint en el sentit de “i què és el que preocupa a la gent?”. És perillós, d’acord, basar-se en una ullada d’un minut en una xarxa com aquesta per crear-se una opinió sobre “el què està passant”, però crec fermament que pot ser un element més, per situar-se: lectura de la premsa i/o de llibres, converses virtuals o presencials… però també una mirada a les xarxes socials, sí. Serà tot el fragmentat i parcial que vulgueu, però és un indicador. A nivell local, per exemple, s’acostuma a correspondre força el que corre per les xarxes amb el que detectes directament al carrer. Per tant, sí, amb totes les prevencions del món, però Twitter pot funcionar com una mena de sismògraf.

Però encara que en sigui un entusiasta, de xarxes com aquesta, no significa que tingui pa a l’ull. I en aquests moments constato -com molta altra gent abans- que això de les xarxes socials se’ns n’està escapant de les mans. És cada cop més evident. La faula segons la qual tothom pot dir el que vulgui, sense cap mena de control, en aquests entorns, s’ha demostrat una absoluta temeritat. Ja no dona més de si, perquè ens hem adonat de la perillositat de l’invent i de les seves conseqüències letals pels sistemes democràtics. I no tant pels que escriuen, sinó, sobretot, per una immensa part dels que llegeixen, que necessiten d’una mediació, algú que marqui criteris sobre què s’escriu en aquests espais. És així de senzill… i de complicat.

En aquest sentit, acabem de viure un canvi de paradigma amb l’actuació que Twitter ha tingut els darrers dies amb l’encara president dels Estats Units Donald Trump, precisament arran del seu comportament en veure que perdia les eleccions: per primera vegada, de forma reiterada, els responsables de la xarxa social han amagat amb total claredat els seus missatges. No tots, evidentment, però sí una bona part. I els que no han amagat –tot i que segueixen sent visibles– són etiquetats de forma contundent.

El primer exemple d’aquesta nova pràctica –tot i que ja s’havia produït puntualment en anteriors ocasions– el trobem en un tuit del dia 4 de novembre, l’endemà de les votacions. Davant el missatge “Anem bé, però intenten robar les eleccions. Mai els deixarem que ho facin. Els vots no es poden emetre després de tancar les urnes”, els responsables de Twitter van dir prou. Encara ara, si vols veure què deia aquest missatge, has de prémer expressament el botó “mostrar” després d’haver llegit: “Tot o part del contingut compartit al tuit és qüestionable i pot proporcionar informació enganyosa sobre unes eleccions o altres processos cívics”. Només el mateix 4 de novembre Twitter va fer el mateix quatre vegades més, alertant així del contingut de gairebé tots els tuits que Trump va llençar aquell dia.

En els darrers dies, Twitter ha rebaixat el seu nivell de “censura” als tuits de Trump i, sota l’ocurrència diària del líder nord-americà, simplement constata: “Aquesta afirmació sobre el frau electoral està en disputa”. En d’altres, quan Trump posa en dubte la seguretat en el procés electoral, es pot llegir: “Obteniu informació sobre els esforços de seguretat electoral de EUA 2020”. És a dir, de forma definitiva, des que Trump va perdre les eleccions i va començar a desbarrar, Twitter ha pres definitivament el control sobre els continguts que aquest publica a la xarxa. Sobre els seus continguts, per tant.

És un canvi substancial; també Facebook va haver de fer el mateix durant la nit electoral i els dies posteriors. S’ha acabat la barra lliure a les xarxes socials i l’empresa responsable de la xarxa en qüestió ha encetat un camí de no-retorn pel qual es converteix en “curador” dels seus continguts. Ja no hi permet que es publiqui el que sigui. Per tant, les pròpies empreses que controlen aquestes xarxes, potser encara massa tímidament, comencen a situar-se per sobre dels seus piuladors més populars, fins i tot del president Trump, que els ha generat una gran notorietat, tot s’ha de dir.

Aquest era un pas absolutament necessari però només és el primer de molts per posar al seu lloc les xarxes socials. El gran quid de la qüestió és acabar amb l’absència de la figura del mediador entre el que s’escriu en una xarxa social i el que es difon en un mitja de comunicació. M’explico: molt sovint, unes declaracions que s’han convertit en notícia –unes declaracions clàssiques, efectuades en un Parlament o en un espai públic– obtenen la seva rèplica a partir d’una piulada de Twitter. Fins i tot a vegades els mitjans ofereixen una contrarèplica a aquesta piulada. La notícia, vaja, es construeix en base a piulades, en gran part.

Aquest és un cas més subtil del que comentàvem amb Trump, però aquestes són pràctiques en què s’hauria d’evitar caure: podria acabar-se esdevenint que un Telenotícies esdevingués la retransmissió d’un seguit de piulades entre diferents actors polítics, socials i econòmics. I fent això, caiem en allò que des de fa anys els periodistes ens critiquem: convertir les nostres informacions en un seguit de declaracions i contradeclaracions (abans eren en veu, ara són a través de piulades) dels seus protagonistes, sense que es vegi per enlloc la mediació del periodista. I això no pot ser. No pot ser ni que el debat polític es construeixi a partir dels enfrontaments que estan tenint lloc a una xarxa social –com està passant ara mateix a Catalunya entre membres del govern de la Generalitat– ni que els mitjans hi donin cove. Sobretot això darrer.

Ara que amb el coronavirus vivim encara més a les xarxes del que ho fèiem abans… hi haurem de pensar molt, en tot això, en totes aquestes pràctiques que s’han instal·lat entre nosaltres. Que la virtualitat sigui més real que mai, més present que mai a la nostra realitat, no ens hauria de fer perdre el món de vista. Vaja, que les piulades no ens facin perdre el nord. Els periodistes han de recuperar el seu rol i explicar la realitat a través dels seus criteris, sempre subjectius, és clar, però que haurien de ser també sempre honestos. I rigorosos. I consultar, això sí, tantes xarxes socials com puguin, si això els ajuda en l’exercici de la seva professió.

 

Més continguts a valors.org

COMPARTIR

FER UN COMENTARI

El teu comentari
Entri el seu nom aquí