Quin caràcter!

Ramon Domingo.  Psicòleg
167

Amb aquesta expressió, precisament, caracteritzem una  persona que posseeix un caràcter fort, que no es deixa convèncer fàcilment.

Ara bé: de què no es deixa convèncer? L’estil sobre els temes dels quals parlem normalment amb amics i coneguts i el seu contingut ens mostren com som, sobretot al llarg de l’escolta, després de diferents xerrades.

El fet és que conscientment o inconscientment emetem un diagnòstic sobre la persona en relació amb els temes que li interessen i poden ser comuns. Amb això iniciem un diàleg o discutim els desacords, normalment com amb una manera de parlar que no pretén ser convincent, sinó oferir altres punts de vista.

Hi ha “conversadors/es”, els temes dels quals són sempre els mateixos: l’entorn íntim de la família. D’altres, el tema “social-polític”. Precisament, això causa que moltes vegades, la forma com són tractats aquests temes ens mostren com som, quin caràcter tenim. Un fet que potencia que mantinguem amistats o no, tinguem un cert tipus d’entorns amicals i sortim dels que  no “respecten” la nostra forma d’intercanviar.

Si és el tema familiar el que està sempre present, com per exemple els fills, la parella, les malalties i les manies personals… es mostrarà una persona centrada en si mateixa, incapaç de comprendre altres opcions que no siguin les seves. Amb aquesta actitud mostrarem el nostre caràcter… oral.

Això vol dir que el que busquen els petits i petites quan estan en aquesta etapa del desenvolupament, és ser atesos de forma exclusiva i exigint atenció permanent. O bé tot el contrari, desentenent-se de l’entorn i del lloc o persona alimentadora.

N’hi ha que a les converses sempre han de tenir raó i consideren que les opinions dels altres, tot i ser respectables, no són tan brillants i confluents com les seves. Així doncs, són discutidors nats: pesats, evitables en tant que sempre volen tenir raó. Se’n diu que tenen un caràcter “anal”, ja que “expulsen” el que creuen, tingui o no valor, sense haver-ho valorat prèviament. També es pot evidenciar a partir del silenci, no quan és mostra d’interès i escolta, sinó quan es practica com a forma de “no escoltar”. Ens referim a aquells casos en els quals després d’haver dit “A” i aclarit que no hi estem d’acord, “A” torna a sortir per acabar i tallar el diàleg.

Ja no cal dir que aquest caràcter dit “anal” es manifesta en forma agressiva moltes vegades, perquè no admeten ni el diàleg ni les actituds divergents…

Si avancem en les etapes evolutives, la següent és l’adulta. Aquesta ens fa entrar en aquells conversadors i conversadores que, no és que busquin lligar directament, però ens sedueixen amb les seves explicacions, en el to dialogant i en les crítiques educades, entre d’altres.

Existeixen aquestes persones? No gaire. De fet, potser estem parlant d’aquesta actitud quan diem d’una persona que “sap escoltar”.

En conclusió, no som el que fem ni el que diem, sinó de quina manera mantenim converses interessants i educades que facin que els nostres amics s’hi sentin bé.

COMPARTIR

FER UN COMENTARI

El teu comentari
Entri el seu nom aquí