Reflexions entorn de l’art

Marta Teixidó.  www.cuadrosenunaexposicion.com
1443

Al llarg de la temporada 2010-2011, poques han estat les mostres artístiques que realment hagin tingut una qualitat destacable dins la comarca. A Mataró, Raúl Capitani, Jordi Garcia Alomà i Nieves G. Nau al Col·legi d’Aparelladors, i l’antològica dedicada a J. Novellas. A la comarca, Xavier Rodés a la Casa de Cultura del Masnou, Joan Vila Puig o Antoni Tàpies a la Fundació Palau Fabra de Caldes d’Estrac, Motto Portillo a Llavaneres… i no gaire més.

La massificació existent en el món de l’art, propiciada també per sales d’exposicions, entitats culturals o centres cívics que en ares de donar una oportunitat al pintor, en la majoria dels casos, han ofert obres on la mediocritat domina a plaer, i on molts artistes, masses autodidactes, amb gran mancança d’autocrítica, amb escassos coneixements d’història i literatura de l’art, i sense interès per obtenir-los, substituint-los pel desenvolupament tècnic, aconsegueixen un currículum expositiu, que proporciona nom, però sense ressò per part dels mitjans de comunicació, ni de la crítica especialitzada, sense valoració econòmica per part del mercat i amb prou feines vendes, per la qual cosa és difícil que tots puguin viure del seu art. La crisi es fa patent i la conseqüència és la decadència.

Per una altra banda, el ciutadà gris, cridat només cada quatre anys a manifestar el seu parer a través de les urnes, esclavitzat per la hipoteca, la pèrdua del treball, el pagament dels rebuts i mil i una coses més, se li enrrefot l’art com el primer que ha trobat avui –encara que després presumeixi d’haver anat al Thyssen o al Prado, al Picasso o al MNAC– però ignora que a través dels seus impostos, es mantenen sales d’exposicions per afavorir l’engranatge burocràtic d’un funcionariat pertanyent a una minoria selecta, que es creu intel·lectualment erudita, i en ares d’educar les “nostres pobres ments”, en realitat cobren tant cada mes… a expenses nostres.

Degut a la crisi, és hora de replantejar-se alguns suports públics a certes manifestacions artístiques; com s’ha demostrat al llarg del temps, moltes d’elles sempre vénen donades pels criteris, a vegades dubtosos, de la ideologia governant, i no han deixat ni record ni empremta.

L’art ha de ser independent, fruir lliurament de la societat, sense pressions públiques. No ens fa falta la “cultura oficial” sinó gent amb passió per l’ART i que aquest sigui valorat per la seva qualitat, imaginació, treball, coneixements, disciplina i constància.

COMPARTIR