Sant tornem-hi!

Ramon Domingo.  Psicòleg
254

De fet, es podria titular, “sant continuem-hi”, referint-nos a l’inici d’aquest any vint-vint, que ens ha de portar tanta sort: ei!, no!, potser no, tal com anem veient.

Els desitjos de millorar, de pacificar, de comunicar-nos millor amb els altres i amb nosaltres mateixos, es manifesten a la superfície de les nostres felicitacions d’aquest dies, moltes vegades amb una certa ironia, doncs tots sabem que no anem pas bé, en general i en particular.

Bé, en particular cadascú s’ho sap, però en aquesta bola que va giravoltant  per l’aire i cada cop està més  malalta, l’optimisme va desapareixent, substituït en realitat per una sensació de frustració, inquietud, de que quan estem a punt de trobar la solució torna a aparèixer el malestar en un altre lloc.

I aquest entorn diguem-ne malaltís, poc esperançador, comporta que el nostre cap i el nostre cor vagin ensopegant sense trobar solucions, i que  l’estat d’ansietat  oculta i no tan oculta sigui com un foc mal apagat que de tant en tant s’encén contra la nostra voluntat .

És una sensació de malestar davant els sistemes informatius (tv, radio, mòbil, tauleta, pc, diaris, converses) que “no ens deixen tranquils” i davant d’intents socials de manifestació d’aquest malestar, que ens consolen en fer-nos viure que som molts els que ho compartim.

La situació actual s’assembla a les anomenades famílies disfuncionals, en les que els problemes, les solucions, les alegries i les penes, s’enfronten evasivament, o es deixen que es resolguin per sí soles, o fins hi tot, la darrera solució és la negació i la repressió creant-se una  tensió tan angoixant de què no hi ha solució de cap mena.

Aquestes situacions de tensió emocional, representen de manera inconscient la fi, la mort/desgràcia/patiment en el sentit que no es pot evitar, ni es sap quan passarà.

Una de les explicacions més dures que ens oferia la psicoanàlisi, era el “pensament” que en tant que som els únics animals que tenim consciència (i inconsciència!) de la nostra mort, realitzem tota classe de muntatges, accions, organització, teories,  etc. etc., i no totes dolentes, justament per anivellar la gran ansietat que genera.

Socialment, aquells grups humans que han organitzat teories sobre el sentit de la mort, han ajudat moltes vegades en la seva superació o com a mínim a la seva explicació, donant-li un sentit nou i moltes vegades cobrant-ne un preu… permanent, històric i social. La creença en una vida després de la mort ha suposat un gran consol personal i social, conjuntament amb unes relacions de poder i “agraïment” cap els  qui ha protagonitzat aquestes teories.

Així mateix, l’organització social i política de les societats, genera o ha generat un cert benestar, gràcies a les seves institucions que han lluitat contra les malalties, la misèria i la mort. Però, ai!, conscients de la força d’aquesta mort per aconseguir el propi benestar, els humans ens hem organitzat moltes vegades per agredir-nos entre nosaltres i aconseguir riquesa  i satisfacció; no s’han fet les guerres i les lluites pel control social i econòmic per aquest motiu de fons?

Encara avui, moltes societats tenen al capdamunt del poder representats de la religió, explicativa del sentit de la mort i el poder econòmic i polític representat pels qui tenen dret a matar, els militars.

Hi ha com una major tolerància, però una major ineficiència… deixem fer perquè no sabem què fer, excepte de tant en tant agredir algú o alguns, o reconèixer allò que ja és conegut, o no voler ni conèixer res ”passant de tot”, com es deia abans, retardant les veritats, convertint-les en mentides; en fi, un bon merder mental que permet als que manen, pre-manar, manar poc, i possiblement tampoc poder fer el que es proposen. En fi, nois i noies: “QuCons!”, que deia aquell.

COMPARTIR

FER UN COMENTARI

El teu comentari
Entri el seu nom aquí