Cada any em passa igual. A finals d’agost obro l’agenda per apuntar-hi una cosa qualsevol i em quedo mirant la setmana que ve com qui mira l’extracte del banc. Dilluns comença tot: la feina de debò, el gimnàs, les extraescolars, aquell projecte que vaig aparcar al juliol amb la promesa que al setembre sí, l’anglès que fa tres cursos que començo i, si encara sobra alguna estona, una vida nova. Hem convertit el setembre en una mena de segon Cap d’Any, però el de gener almenys ve amb raïm i tres dies de festa; aquest ve amb la bústia plena i amb la sensació d’anar tard ja el primer matí.
Té gràcia, si t’hi pares. Venim, teòricament, de descansar, i el primer que fem en tornar és omplir el calendari fins que no hi cap res més i recuperar de cop tot allò que a l’agost podia esperar perfectament. De sobte no pot esperar res.
La pressa també és un model de negoci
No crec que sigui casualitat. Fa anys que vivim envoltats de coses dissenyades perquè tinguem pressa. Arriba un missatge i sembla que l’haguem de contestar mentre encara l’estem llegint. Fem una comanda un dimarts i ens sembla lentíssim que arribi dijous. Pengem una foto i al cap de deu minuts ja mirem què ha passat. La tecnologia ens ha resolt la vida en mil detalls —això també s’ha de dir—, però de passada ens ha educat el pols. Ara tot ens sembla lent.
I hi ha molta gent a qui li va bé que sigui així. Les aplicacions necessiten que les obrim, les botigues que comprem ara i no d’aquí a un mes, les xarxes que hi tornem cada dia. I tot un sector dedicat a la productivitat que ens recorda, molt amablement, que podríem estar aprofitant millor el temps. Fins i tot el descans se’ns ha convertit en una activitat amb objectius: desconnectar per rendir més.
Anar de pressa no és el mateix que avançar
El malentès de fons és aquest, que hem acabat confonent les dues coses. Fer-ne més no vol dir fer-les millor. Contestar de seguida no vol dir contestar bé. I començar cinc projectes al setembre no garanteix acabar-ne cap al desembre; diria, fins i tot, que garanteix més aviat el contrari.
Ho sabem, això. Ho sabem en tot allò que de veritat ens importa. Aprendre un ofici demana temps. Aixecar un negoci demana temps. Recuperar una rutina demana temps. Conèixer algú demana temps, i educar-ne un altre en demana molt més del que ens agrada reconèixer. Pensar, ja ni en parlem. Però continuem tractant la lentitud com un defecte que caldria corregir, quan sovint és senzillament la manera com funcionen les coses que duren.
No cal que tot comenci el mateix dilluns
La tornada a l’escola és l’exemple que tenim més a mà. En quatre dies passem dels estius sense horari a llevar-nos d’hora, preparar motxilles, folrar llibres, quadrar qui recull qui i decidir si aquest any toca bàsquet o piscina. Als adults ens passa exactament el mateix, però amb reunions: pressupostos, objectius de final d’any i aquella pressió invisible que diu que ara sí, que ara toca posar-s’hi seriosament.
Doncs potser no. Es pot recuperar una rutina sense recuperar-les totes alhora. Es pot tornar a la feina sense voler resoldre en una setmana tot el que no s’ha fet durant l’agost. Es pot començar el curs sense tenir decidit com serà tot el curs. No és falta d’ambició; és haver après com van les coses.
I aquí, al Maresme, tenim una certa sort, perquè el setembre encara conserva alguna cosa de l’agost però sense l’agost. Les platges es van buidant, l’aigua encara és bona, la calor afluixa i baixar a fer un tomb vora el mar deixa de ser una competició per trobar un tros de sorra. Els xiringuitos comencen a plegar sense pressa, les tardes encara tenen llum a dos quarts de vuit i es pot sopar fora sense jaqueta. Per a mi és, de llarg, el millor moment de l’any. Potser justament perquè és un mes de trànsit: no som del tot a l’estiu, però tampoc hem entrat encara en aquella velocitat de tardor que t’engoleix i et deixa directament a Nadal. I les transicions valen precisament perquè no passen de cop.
Ens han acostumat a pensar que arribar tard és gairebé tan greu com no arribar; que si no agafem una oportunitat ara mateix, l’agafarà un altre. Però nosaltres no som una aplicació que s’hagi d’actualitzar cada setmana. Es pot començar el setembre sense tenir-ho tot clar, deixar coses per a l’octubre, canviar d’opinió pel camí i necessitar tres setmanes per tornar a agafar el ritme. I no passa res.
Gener ens demana propòsits. El setembre ens ofereix una cosa molt més interessant: tornar a començar sense haver de començar de zero. Encara queden quatre mesos d’any, encara fa bo, encara podem baixar a la platja després de plegar. Hi ha temps de sobres per engegar projectes, recuperar hàbits i prendre decisions sense convertir cada cosa en una urgència. Per això, si m’ho pregunten, el setembre és el millor mes de l’any. No perquè comenci tot, sinó perquè no cal que comenci tot alhora.
