El dolor és punyent. Tinc els dits massa clivellats pel fred. Sempre me les donaven a mi per obrir. En tenia facilitat. Aquesta, però… se’m resisteix. No és que vulgui celebrar res. Ni tan sols quan les nenes eren petites, ho havíem celebrat. L’any passat vàrem anar a esquiar amb tal de defugir les reunions familiars. I en fa dos, a Disney World. Ara en fa tres… no ho sé, no me’n recordo. Maleïda memòria. Tinc el cap espès. Ai! Redéu! Quin mal! Fa dies que cerco uns guants, però no hi ha manera de trobar-ne. Pop! Fssshhh per fi! Bé, me l’hauré de beure a morro. La família que me l’ha donat, no ha pensat en la copa. No s’assemblava pas a la meva. A nosaltres no se’ns hauria acudit mai, d’anar pels carrers repartint cava als indigents. Ni la Nit de Nadal, ni cap altra. Ells en canvi anaven ben carregats. Deuen ser d’aquells que tenen esperit nadalenc.
– – – – – – – – –
Déu n’hi do quina nit. Entre el fred i els borratxos… Avui treballaré. Per Nadal la gent està més tova. Segur que les almoines estaran d’acord amb la festivitat. A la parròquia de Sant Agustí fan un dinar. No hi aniré pas. Massa gent, celebrant què? Que dormen al carrer? Que per un dia menjaran calent?Dinaré la barra de torró que em va sobrar ahir a la nit. Amb el cava me’n van deixar anar un parell. A veure si tornen avui. Clar que el més probable és que no. Segur que pensen que amb el d’ahir ja subsistiré fins al Nadal que bé.
– – – – – – – – –
Ja ha passat. Un Nadal més sense celebracions. Aquest cop, però, sol com un mussol. Fa fred. La foscor m’enterboleix el pensament. Com puc enyorar allò que no he fet mai? Quines bajanades penso? Em resisteixo a adormir-me. No vull tornar a somniar amb arbres farcits de boletes de colors, ni amb pessebres acompanyats d’un tió amb barretina. Vull seguir sent jo. Indigent, però jo. Amb les meves conviccions de sempre. Clar que… on m’han dut les meves conviccions? A passar del tot al no-res? A una caiguda lliure sense xarxa? La son em venç. Potser deixaré que els somnis dolços m’agombolin una nit més.