Un país de corruptes

Àngel Puyol.  Doctor en Filosofia
119

Espanya ocupa la posició 49 de 182 països en el rànquing de corrupció que publica cada any l’ONG Transparència Internacional. Fa dos anys, el 2024, ocupava la posició 36, de manera que cada vegada som més corruptes. Ara bé, com diria aquell, “no estem pas tan malament!”. Depèn d’amb qui ens comparem. Si ens donessin notes com a l’escola, hauríem tret un aprovat justet (5,5 sobre 10 punts), els mateixos que Xipre, i una dècima menys que Portugal (5,6). Seguim encara lluny de països com ara Alemanya (7,7), el Regne Unit (7), França (6,6) o els EUA (6,4), però estem millor que Itàlia (5,3), Grècia (5) o Turquia (3,1). Podem dir, amb un estrany orgull, que som un dels països menys corruptes de la conca del Mediterrani. De fet, som els reis de la integritat moral en el món meridional, a excepció de l’Uruguai (7,3) i Xile (6,3) en una banda del mapamundi, i Nova Zelanda (8,1) i Austràlia (7,6) a l’altra. I exceptuant també l’africana Botswana (5,8) i l’asiàtica Bhutan (7,1), dues espelmetes de coratjosa honestedat enmig de la foscor moral del sud que no sumen ni 3 milions d’habitants entre tots dos. Qui no es consola és perquè no vol.

El cas és que estem molt lluny dels virtuosos del nord. Dinamarca (8,9) i Finlàndia (8,8) encapçalen la llista dels països menys corruptes del món, acompanyats d’estats més honrats que el nostre com ara Irlanda, Islàndia, els Països Baixos, Suïssa, Noruega o Estònia, tots amb un notable alt per sobre del 7,5. Al cantó fosc, no cal ser gaire imaginatius per trobar els països més corruptes del món: el Sudan del Sud (0,9), el Sudan (1,8), Veneçuela (1), el Iemen (1,3) o Líbia (1,3). Tots, acompanyats de Nicaragua (1,4), Corea del Nord (1,5), Afganistan (1,6) i Rússia (2,2) tenen en comú que són dictadures de dret o de fet.

Què fa que uns països siguin més corruptes que d’altres? Qui hagi viatjat una mica sap que podem trobar gent meravellosa i honesta en països com Rússia, Veneçuela o el Líban i autèntics malvats al nord d’Europa. Fins i tot malvats organitzats: no voldria jo tenir tractes amb la màfia sueca o irlandesa! No són les persones, sinó la feblesa de les institucions, les formes de govern poc democràtiques, la impunitat davant les injustícies, la carència de mecanismes clars de rendició de comptes, i sobretot la falta de transparència en els afers polítics i econòmics. Un mateix empresari danès es comporta moralment de manera impecable quan fa negocis al seu país mentre unta impunement amb suborns les autoritats dels països més corruptes del món per tal d’obtenir avantatges comercials. La corrupció no depèn de les virtuts personals, sinó de les institucionals, de la vigilància mútua, oberta i transparent de la ciutadania a través de mecanismes legals i democràtics. Com va veure molt bé Plató al llibre República, escrit fa vint-i-cinc segles, si un simple pastor trobés al camp un anell que el tornés invisible, no seria d’estranyar que el primer que li passés pel cap fos anar a ciutat a prendre tot el que volgués sense por de ser descobert.

Malgrat que la recepta és fàcil i coneguda, continuem sense aplicar-la. Ens fa por la transparència, potser perquè els qui l’han de legislar també tenen por de ser enxampats. Quina germanor més angelical és aquesta que uneix dretes i esquerres, extremistes i moderats, en una aplicació tan convenientment tènue de la transparència institucional! Potser no són només els qui manen. Potser els manats tampoc volem que no es vegi que no paguem l’IVA, que recorrem a amics per evitar les llistes d’espera, que ajudem familiars a esquivar la meritocràcia, que ens emportem el bolígraf de la feina a casa… Segons l’FMI, la corrupció és la responsable que l’Estat espanyol no ingressi prop de noranta mil milions d’euros cada any que no van a parar a habitatges socials, reducció de llistes d’espera a la sanitat i més ajudes a la dependència. És obvi que no tot s’ho emporten els polítics. La major part d’aquests diners són a paradisos fiscals o simplement a les nostres butxaques. Perquè hem estat molt llestos i hem aconseguit convertir en benefici privat el que hauria de ser de tothom!

Més continguts a valors.org

COMPARTIR