He llegit fa uns dies el llibre L’Estat perfecte, de Josep Ramon Abuin, un treball que, fent un repàs històric de fets significatius del passat humà, vol proposar una alternativa a l’actual estat de coses, a aquest sistema social i econòmic que ens ha portat a una situació d’injustícia i de misèria. Condicions que han estat sempre presents en la vida humana al llarg de la nostra història, però de les quals ara som més conscients que mai a nivell global.
Mirant la història amb una certa perspectiva, no en tinc cap dubte que la por sempre ha estat l’element que s’ha fet servir pels poderosos per reduir a la Humanitat. El poder sempre ens ha intimidat. Ho ha fet l’església, els governs, el poder econòmic… Aquest és el context en què hem viscut des de fa molts segles, el de la por.
El nostre temps no és una excepció, però hi ha factors específics que el caracteritzen. La globalització ha accelerat el domini del poder econòmic sobre la política i els ciutadans. El poder financer ho domina tot, mogut per la cobdícia i la irresponsabilitat, i els governs estan al seu servei. Els grans mitjans de comunicació són l’altra cara de la mateixa moneda, desplegant tot el seu poder per tenir-nos entretinguts, uniformitzats, acovardits.
Però la globalització, gràcies a la revolució tecnològica, permet també anar més enllà dels límits fins ara existents en la circulació de la informació i crear una consciència global de la problemàtica que ens afecta a tots com humanitat. Hi ha un espai il·limitat de pensament i creació impensable abans, que fa que ens puguem commoure, motivar, mobilitzar i rebel·lar alhora.
Aquesta consciència global és la gran esperança. En els propers anys ens esperen canvis radicals i profunds. La gent ja no estarà disposada a obeir cegament, i el nou “renaixement” ja no serà una cosa només d’una elit social o cultural.
És per tant un moment fascinant, que ens dóna una oportunitat fins ara mai viscuda de canviar de veritat les coses per acabar amb allò que deia al principi: el domini de la humanitat per la por.
És obvi que per damunt de tot hi ha una gran tasca individual de cadascú de nosaltres. Una tasca de pensar, de reflexionar sobre qui som de veritat; al voltant de la nostra relació amb nosaltres mateixos, amb els altres i amb el món; sobre el patiment humà i el sentit de la vida. Hem de tenir el coratge d’afrontar el nostre propi canvi personal, d’enfrontar-nos a la nostra part fosca. Tots la tenim. Tots ho som tot. I això no ho podem fer des del coneixement, sinó des del “desaprendre” transformador, des d’una posició en que sabem el que sabem que sabem, i entenem el que entenem que entenem, que ens permetrà ser partícips actius dels projectes comuns de la humanitat.
Fins ara només la por ens ha impedit avançar. És per això que és l’element amb el qual els poderosos han jugat per evitar el despertar i no posar al centre de les nostres vides la reflexió i l’acció ètica i ecològica en el nostre conviure. La por genera injustícia, mentre l’amor generarà un futur millor i més humà.
Ens toca a cadascú de nosaltres canviar els aspectes que ens corresponguin fent el viatge interior, el de l’autoconeixement, que ens donarà la força i capacitació que ens faran lliures. La injustícia i el patiment han de ser l’estímul pel nostre despertar col·lectiu, per prendre la decisió d’exercir el nostre poder individual d’escollir ser la nostra millor versió.
Però hem de ser conscients que el nostre creixement comporta pagar un preu: el d’estar disposats a enfrontar-nos al Sistema. No hi ha un altre camí… si no és que acceptem viure fora de la nostra essència.
