El 2008 vaig assistir al 1r Fòrum Humà Europeu a Barcelona. Coincidia amb un esdeveniment important: l’elecció d’Obama com a president dels EUA, fet que va comportar una gran esperança de canvi i transformació social.
El Fòrum volia remoure consciències i fer possible una societat més humana, promovent una consciència global amb l’autoconeixement com a eina bàsica per a transformar les coses. Ja es veia que les coses acabarien com han acabat si no revisàvem tots plegats valors, creences i maneres de pensar.
Ara hem confirmat que el vell sistema es desploma. La realitat actual és una barreja de por, desesperança i confiança, cada vegada més apagada, en sortir del pou. Ens en traurà, Rajoy…? No sembla veient que els “mercats” ja l’havien amortitzat abans del 20N i que, quan escric aquestes línies, encara és hora que el nou líder electe ens digui el que s’ha de fer. El poble necessita confiar, dissoldre angoixes excessives, i pensar que el seu vot ha servit per alguna cosa.
Mentrestant, la campanya electoral i el resultat confirmen el que ja pensava. D’una banda, la distància profunda que separa els polítics de la realitat social. De l’altra, i curiosament tenint en compte el que he dit abans, el triomf indiscutible del “sistema” i la “classe política”. És clar que entre una cosa i l’altra hi ha contradicció. Perquè de ser certa la primera afirmació ens hauria hagut de portar a una forta contesta en forma d’abstenció o de vot en blanc, i no ha estat així. El suport als partits grans va ser majoritari, fet que dóna suport al sistema, a una manera de fer les coses i a una classe política que a les enquestes en canvi era considerada un problema. Difícil d’entendre. No qüestiono res, però les societats reflecteixen en les eleccions el seu estat anímic, i no sembla que el poble espanyol estigui en condicions d’assumir la responsabilitat d’agafar les regnes del seu destí col·lectiu. Els pobles tenen el que volen tenir….
No hi ha hagut canvi real. La societat ha canviat un govern, però ha legitimat el model; i vol seguir amb una manera de pensar i d’exercir el poder. La resta són històries. O algú dubta que PP i PSOE són el mateix, dues cares del mateix sistema? Recordem que no fa gaire ambdós partits van fer una reforma constitucional discutible sobre el dèficit públic sense consultar a ningú, perquè “els mercats” ho exigien. I els dubtes s’esvaeixen del tot en conèixer l’indult al Sr. Alfredo Sáenz, conseller delegat del Santander, presa per Zapatero però amb el probable vistiplau de Rajoy.
“Tot és possible, i tot està per fer. I qui sinó tots….?”, deia Martí i Pol. Penso en el Fòrum Humà Europeu, la crida a la societat civil a assumir la responsabilitat, a deixar de ser espectadors.
“Estem en un moment crític de la història de la Terra en el qual la humanitat ha d’escollir el seu futur”, proclama La Carta de la Terra en el seu preàmbul. Això requereix un canvi en la ment i el cor de tots nosaltres. I, sobretot, actuar.
Més enllà del resultat electoral o de l’indult, em demano: Qui pensa en les generacions futures? Quin llegat els deixarem? A on és la societat civil…?
Perquè aquella societat civil que volia recuperar el seu protagonisme i les regnes del seu destí, ara ha votat majoritària, aclaparadorament, un sistema, una forma d’entendre el poder, de controlar la societat. Ha votat, en definitiva, l’indult d’una manera de fer que ens ha portat on som.
“La veu que podia ser remei….
I, per por, no va ser res”
