Cadascú a la seva

Jaume Vellvehí.  laraconera.blogspot.com
519

Valentí Almirall convocà el Primer Congrés Catalanista el 1880. Un projecte de gran volada: la conjunció de les tendències conservadores i progressistes del catalanisme incipient, en una síntesi que superés les diferències ideològiques. I fundarà el Centre Català. Dominat pels sectors, diguem-ne que progressistes i federalistes, el Centre generava malfiances entre els catalanistes conservadors. Durant anys, l’articulació política del catalanisme no trobà manera de reeixir, encallat entre altres coses en aquesta divisió ideològica. El 1887, l’elecció d’Almirall com a president del Centre Català va provocar l’escissió definitiva dels conservadors, constituint la Lliga de Catalunya amb els Guimerà, Permanyer, Domènech i Montaner… i els nous valors com Puig i Cadafalch, Prat de la Riba, Narcís Verdaguer o Francesc Cambó. Pocs i malavinguts.

La Lliga i el catalanisme va emprendre una nova etapa en la construcció del catalanisme polític, en aquells moments encara només descentralitzador i cultural. Vindran les assemblees catalanistes -les famoses Bases de Manresa- i la constitució de la Unió Catalanista amb clara voluntat integradora. I tornem-hi. Les trifulgues entre els catalanistes possibilistes defensors de la participació política dels joves Prat de la Riba o Puig i Cadafalch i els sectors més radicals del catalanisme intransigent però estrictament cultural amb els Guimerà, Aulèstia, Thos… acabarà en una nova escissió d’on en sorgirà el Centre Nacional Català. I ara sí, s’encetarà l’etapa d’un nou catalanisme polític, amb la Lliga Regionalista que conduirà a les eleccions del 1906 amb la candidatura unitària de Solidaritat Catalana.

I passaran els anys amb alts i baixos: Primo de Rivera i la fundació d’ERC integrant organitzacions diverses, i la proclamació de la República i un altre dictador. I un canvi de règim, i noves unitats i noves escissions. I quan s’albira que la política a l’ús és ineficaç, la societat civil pren la iniciativa, s’organitza i actua. Un èxit que sorprèn al més crèdul. I convoquen eleccions enmig d’un sentiment d’eufòria i optimisme. I tornem-hi. Cadascú a la seva: és la tradició!

COMPARTIR

FER UN COMENTARI

El teu comentari
Entri el seu nom aquí