“En el món de la comunicació, el peix ràpid es menja el lent”

Text: Albert Calls  // Foto: Albert Calls
457

Com va a parar a Arenys de Mar un periodista valencià?
En el meu cas puc dir que sóc maresmenc per amor. L’Assumpció és molt arenyenca i hi té unes arrels profundes. Haig de dir, però, que t’acabes enamorant d’Arenys. Jo havia llegit a València en Salvador Espriu i després, llegit des d’Arenys, és una altra cosa diferent. Poder viure a Arenys és un gran plaer, és el poble de la meva gent, és una vila molt còmoda per a viure-hi. Al principi de ser-hi, quan veia la riera em provocava estupefacció i després li he anat trobant un encant molt particular. Per les festes sempre faig la broma que el nivell de pirotècnia de la traca d’Arenys és de tercera regional comparat amb les de València. A més, tinc el problema que Sant Roc també és el patró del meu poble, de Bétera, i és molt difícil estar a les festes als dos llocs alhora.

Entrant ja en matèria, quins objectius persegueixen amb la comunitat +Vilaweb que vénen impulsant?
Som conscients que hi ha tres crisis per als mitjans de comunicació. Una en la qual els diaris de paper no aguantaran. Una segona que implica un canvi molt profund motivat per les xarxes socials, que fan prescindibles els mitjans. I una tercera motivada pels neguits de les societats. En aquest context els mitjans només són forts si responen amb comunitats molt reals. Per això, des de Vilaweb, després de 15 anys de trajectòria, ens plantegem que vagi més enllà i proposem diversos nous formats per als lectors. Volem que ens ajudin a fer millor el diari digital, participant en les tasques. I això també ens ajudaa a aconseguir independència econòmica per tirar endavant.

Una d’aquestes propostes que plantegen és que els seus lectors sàpiguen d’avançada els temes que treballaran i hi facin aportacions. No és perillós això, comunicativament parlant, per a un mitjà… o no ho expliquen mai tot…?
Nosaltres expliquem totes les notícies perquè partim que a Internet el concepte de competència no existeix. I sempre hem defensat la transparència i la participació.

Tothom hi pot entrar, en aquesta comunitat? No hi ha cap filtre?
Sí, nosaltres hem tingut sempre una relació amb els lectors positiva, sense problemes, que parteix de la confiança.

Quina recepció han tingut en aquesta nova proposta?
Vam començar el juliol passat. Des de setembre hem impulsat presentacions i actes. Fem 15 anys de trajectòria i volem obrir el diari a noves iniciatives, dibuixar un espai diferent. Ens hem inspirat en el que s’ha fet a d’altres països com Estats Units o França. És un concepte innovador en temes socials i rebem una bona recepció. Tot i que el missatge és molt nou ens entenen molt bé. Ja tenim més de 1.000 persones apuntades. El que sí que tenim és la sensació que els companys periodistes no ens entenen.

Per què no els entenen?
Perquè no són conscients de la gravetat de la situació del periodisme, que obliga a pensar una nova situació.

Per tant, la situació, per als mitjans de comunicació, és més greu del que sembla?
L’impacte digital en la indústria tradicional, com la música per exemple, ha fet els intermediaris petits. Els mitjans són intermediaris. Cal mirar la realitat i veure que un model ha deixat de funcionar: els diaris de paper o la televisió estan en greus dificultats… Hi ha l’opció de preservar aquest model i estrellar-se o mirar d’entendre el que passa i veure què inventem de nou. La tradició diu que el peix gran es menja el petit, l’equivalent d’ara seria que el peix ràpid es menja el lent.

I totes aquestes retallades a tots nivells en els mitjans de comunicació, especialment en els públics, a què apunten?
Copenhaguen no té mercat per a una televisió local. Com és que aquí poblacions molt més petites tenen televisions locals? Hi ha una crisi de model, però també la provocada per la bombolla especulativa que crea un desconcert enorme quan explota. També és cert que hi ha qui s’aprofita de la situació per aplicar el model de la retallada o la regulació en el l’àmbit públic. Cal buscar l’equilibri, però no portar la retallada a l’extrem. No s’entén que siguem el país d’Europa que retalla més. A això cal afegir la feblesa de no tenir un estat propi que ens posa en una zona de perill.

Ara que parla d’Europa, les tendències en els mitjans són les mateixes que aquí…?
France Soir ha tancat i deixa un web en la mínima expressió. Il Manfesto, a Itàlia, anuncia tancaments. Hi ha un estudi que alerta que en cinc anys seran molts els diaris europeus que tancaran, que marca una tendència claríssima. A Estats Units s’ha vist com queien diaris grans. El The New York Times, per exemple, es ven els diaris locals que té per aguantar la capçalera grossa.

En aquest escenari gairebé ‘apocalíptic’, hi ha qui diu que el ciutadà és ara el ‘periodista’.
No tothom és periodista. El periodista és un professional que cobra per treballar 24 hores al dia en una redacció. Aquest ofici no és equiparable a la feina que pugui fer un blocaire quan arriba a casa al vespre. El que passa és que els periodistes hem estat privilegiats, hem estat la ròtula entre el món públic i els ciutadans. I ara toca adaptar-se al món modern, ser capaços d’entendre el paper que ha de fer periodisme a les xarxes i crear territoris. El món va per un altre camí.

Estem al temps dels mitjans més estrictament ‘locals’, potser?
El local cada volta és més important, però què és local i què global?, hi ha estadis en la informació. El que sí que val és ocupar els nínxols informatius locals. Poso un exemple per explicar-ho: un portal de críquet fet des de Barcelona per catalans en anglès, que ha trobat el seu espai i públic.

La seva relació amb Internet ve de lluny.
El 1991 vaig entrar-hi en contacte. Amb unes condicions molt estranyes. A través d’un telèfon amb París. S’ha de tenir en compte que fins 1995 no es va poder connectar amb normalitat. Com que jo treballava en política internacional m’interessava molt accedir a la informació del món i buscava formes. Descobreixo Internet a fora i és, per a mi, molt important. Recordo que quan treballava a La Vanguardia, m’enviaven a casa a buscar agències per a redacció.

Jo el recordo a vostè a la Universitat Catalana d’Estiu, fa uns quants anys, abans que sabéssim què era Internet, ensenyant-nos aquells ordinadors de France Telecom amb la xarxa Minitel, pioners en el seu moment…
Doncs ara ha sortit la notícia que Minitel apagarà el servei el mes de juny d’aquest any 2012.

Ha plogut molt des d’aleshores. Estem en un nou escenari. Cap a on evolucionen les Tecnologies de la Informació i la Comunicació?
Tot camina cap els mòbils. 24 hores. 100% connectats amb els ciutadà. Això, en temes de democràcia és espectacular. Ja als diaris està passant que la informació arriba al lector a través de dipositius com els mòbils. I vindrà una generació de mòbils intel·ligents, amb nous materials com el grafet que permetran major comoditat, portar-los a la butxaca i desplegar-los per poder-se comunicar amb el món.

Tant desplegament tecnològic fa pensar que la credibilitat dels mitjans de comunicació serà més difícil de guanyar ara.
No, perquè al món d’Internet és més difícil mentir. En aquest sentit, les xarxes socials són una gran eina de control periodística. És molt difícil inventar-se una mentida perquè es verifica més ràpid.

Permeti’m parlar de la televisió. Amb la TDT, a més canals de televisió hi ha hagut menys qualitat.
Ha estat un error greu pensar que aquest país podia acceptar tants canals. Ja vaig dir que la TDT seria un desastre i ho és. Ara s’haurà de veure com es recicla un sistema que no es pot aguantar. En canvi, la televisió a la carta és molt sostenible, el YouTube ha estat un assaig. La TDT ha estat un despropòsit i ho és.

Per acabar, un darrer tema, tanta xarxa social a la qual podem accedir comença a aclaparar-nos com a usuaris. En tenim un excés. Caldrà que n’aprenguem a fer-ne ús?
Cada cop tenim més oferta, però també cada cop és més fàcil d’accedir-hi i moure’s. Haurem de fer l’esforç de desaprendre.

COMPARTIR