El cinema es tendeix a veure com a un mitjà evasiu, sovint vinculat al consum de begudes carbonatades, crispetes i altres productes amb un índex elevat en sucre. Però, l’antigament anomenat setè art, també és un mitjà per expressar idees o reivindicar (de fet, mai ho ha deixat de ser malgrat la Disney i la Marvel). Fins i tot incidir, per a mal o per a bé, a la realitat. Això és el que ha passat amb No other Land, el documental guanyador de l’Oscar. Per un costat posa sobre l’aparador fílmic el cas de les colonitzacions i violències sobre els habitants de zones tradicionalment palestines d’Israel. Per l’altre, amplificada pels premis que està rebent arreu, s’ha convertit en la condemna pels seus creadors, Yuval Abraham, Basel Adra i el director Hamdan Ballal, que han estat assetjats pels radicals sionistes. Tant en xarxes com en la realitat, particularment Ballal ha estat segrestat i agredit pels colons a Cisjordània. Qui havia de dir que dirigir una pel·lícula, expressant lliurement una opinió i mostrant objectivament fets terrorífics, podria ser un esport de risc?
Riscos pocs en la el biopic Parenostre basat en el moment polític més crític de Jordi Pujol i la seva família. El film alterna moments destacats de la família Pujol com ara el festeig de la parella, l’activisme catalanista durant el franquisme amb el moment en què es destapen els pressumptes casos d’irregularitats econòmiques (per dir-ho finament) dels pater familias i els seus fills. Manuel Huerga s’ha encarregat de la direcció d’un film que sembla el típic best-seller català que triomfa per sant Jordi i que ningú recorda un mes després. A banda de la superficialitat temàtica, Parenostre no explica res que no sabem i menys que pugui fer mal als Pujol. Vet aquí el problema. Ni Huerga ni Toni Soler, el seu flamant guionista, troben el to de manera que el film sembla un desafortunat capítol del Polònia per falta d’humor estripat o una aigualida fotocòpia d’El padrino per falta de sumptuositat. Llàstima per l’oportunitat perduda.
Curiosament, des de dintre del mainstream més de moda de l’actualitat, el de la productora nord-americana A24,ens han arribat pel·lícules crítiques amb l’imperialisme ianqui. Estem parlant de Civil War, estrenada a finals del 2024 i Warfare, encara a les nostres pantalles, ambdós films del britànic Alex Garland. Civil War platejava una distòpica guerra civil americana que, després dels darrers gestos realitzats pel president Trump i companyia, situen l’acció del film en una possibilitat més que en una teoria. Garland retrata un país dividit per un president dèspota que esdevé un cau ple de franctiradors i altres grups paramilitars mentre els rebels intenten entrar a la Casa Blanca per enderrocar el govern. El que hem dit, la fina línia que separa la distopia de la possibilitat. El temps ens ho mostrarà. Per altra banda, Garland acaba de presentar Warfare, una dura pel·lícula sobre la inutilitat de les intervencions militars i l’irreparable mal que se’n pot derivar. A banda de l’immensa despesa econòmica. El film, espectacular per la seva posada en escena, està inspirat en el cas de Ray Mendoza, que ha estat acreditat com a codirector del film.
