Narrar audiovisualment la vida de personatges exemplars per entretenir i formar els espectadors és un tòpics del cinema. La biografia, també coneguda com a biopic és també anomenada maliciosament hagiografia que es pot definir com a vida de sant. El gènere ha anar variant d’estil i format, però s’ha mantingut al llarg de la història del cinema des de la magna Napoleon d’Abel Gance, fins a la més funcional i wikipèdica biografia de Michael Jackson, acabada d’estrenar.
El film, que signa Antoine Fuqua, opta per mostrar episòdicament la vida de Jackson. És nostàlgic, capaç de complaure a tots aquells fans (o simpatitzants) que busquin una recreació acurada de l’època, a través de vestuari, música (meravelloses cançons) i tots aquells elements més inspiradors i adequats per retratar la vida del seu sant.
Per sort, cal destacar el fitxatge de Jaafar Jackson, nebot de Michael Jackson que compleix amb el repte de donar vida al seu oncle, un paper pel qual s’ha estat preparant durant més de dos anys.
Michael no és que sigui dolenta (que no ho és), ni miserable com Leaving Neverland (que era un atac morbós a certes fílies del cantant). Michael, senzillament aposta per fer un llistat de moments claus en la vida del cantant americà, sense cap ambició ni esperit d’aprofundir en els seus valors i defectes. Per la pantalla veiem desfilar la seva trista infància amb un pare explotador, el seu triomf en l’era de la Motown amb els Jackson 5, l’emancipació artística de la seva família i l’inici de la seva carrera internacional. Tot explicat d’una manera ben asèptica, quasi de postaleta. Fins i tot para abans de les denúncies per abús d’infants que, sembla ser, s’abordaran a la segona part.
El film és, doncs, un producte sense punxes, amable amb un cantant que, no ho negarem, ha fet història de la música però que costa de pair en èpoques en què artistes com Rosalía, en la mateixa línia, proposen separar l’obra del seu creador. Una posició que, des d’aquesta columna entenem, però que creiem que cal recontextualitzar. Es pot gaudir d’una obra sempre i quan sempre reflexionen sobre qui l’ha creat. I, recontextualitzar, no és precisament el que fa Michael, que mostra totes les mascotes del personatge però que, en cap moment, fa aparèixer “l’amistat romàntica” que va viure amb Macaulay Culkin, paral·lela a l’edició del disc Bad, que ocupa la part final del film.
