La temporada de premis cinematogràfics es tanca amb les nominacions (i posterior lliurament, és clar) dels Oscar de Hollywood. I, si bé no hi ha cap sorpresa en el títols seleccionats, ja que són els que han anat apareixent en premis Choice Awards i els Globus d’Or, sí que hi ha coses interessants a destacar.
Com a prèvia dir que aquests premis els dona la indústria i que, malauradament, són més fruit de les apostes de les majors, les conjuntures socials, les oportunes influències, la qualitat i, en darrera instància, la sort. El més sorprenent són les 16 nominacions per Los pecadores (també coneguda com Sinners). La cinta de Ryan Clooger passa a la història de la preuada estatueta daurada desbancant, en nominacions, títols com Eva al desnudo o Titanic (desconeixem com ha rebut aquesta notícia el senyor Cameron després del fracàs d’Avatar 3).
Los pecadores, és una opinió bastant consensuada, no es mereix aquests honors, ja que és una correcta cinta de gènere que no ha assolit un èxit massa multitudinari, passant de puntetes per les sales del món. El film recull els fruits del que s’ha anomenat afrosurrealisme, un corrent recent que denuncia en clau de fantàstic el racisme als Estats Units com ja feia, per exemple, la genial Déjame salir. En aquesta ocasió, la denúncia està disfressada d’una plaga vampírica blanca que amenaça la inauguració d’un local de jazz.
Dins la llista de les 10 aspirants crida l’atenció la quantitat de títols amb el passaport diferent al dels Estats Units, tot i que a ningú se li escapa, la majoria estan finançats directament (coproduccions) o indirectament (companyies de distribucions americanes que aposten fort per aquests títols). Enguany trobem films de Brasil (El agente secreto), Irlanda (Bugonia), Noruega (Valor sentimental) i Gran Bretanya (Hamnet). Una dada significativa, ja que indica la poca confiança en els títols locals, o bé que aquestes pel·lícules tenen padrins importants. En tot cas, totes elles amb una qualitat similar o major als seus competidors nord-americans.
Entre les cintes locals, es troben estrenes restringides de Netflix com el Frankenstein de Guillermo del Toro; la modesta Sueños de trenes; F1, una superestrena comercial amb Brad Pitt i dos hits de directors alternatius però amb estrelles, com Una batalla tras otra i Marty Supreme. A Hollywood s’ho haurien de fer mirar per a futures edicions o, tal vegada, és que estem entrant en una etapa de globalització del cinema.
No es pot negar que serà una edició important pel cinema espanyol que competeix a l’apartat de millor film internacional amb Sirât. No ha estat cap sorpresa que la cinta d’Oliver Laxe hagi estat nominada, ja que era una de les favorites des que es va estrenar al Festival de Cannes i va sorprendre a tothom (hi ha qui diu que per a bé i d’altres per a malament). Aquest triomf amaga un treball de picar pedra i de diplomàcia cinèfila d’El Deseo, la productora de Pedro Almodóvar que hi està al darrera. El film està distribuït als Estats Units per Neon, una de les importants que aquest any ha sumat 18 nominacions en total pels films que distribueix que, curiosament, són Sirât, El agente secreto i Valor sentimental. Des d’aquesta columna no som gaire fans d’aquest film que fa massa soroll per no res, però li desitgem molta sort a la delegació espanyola. Esperem que Laxe no ho espatlli amb les seves declaracions. De totes formes, Sirât ja ha fet història per obtenir una nominació al millor so a càrrec de tres dones sonidistes. Molta més sort per a elles també!
