Per a aquells qui pensem, en un exercici sa de pessimisme, que el món no canvia tan ràpid com ens agradaria, sempre ens consola trobar indicis de mutació. El cinema des que és cinema ha retratat les relacions laborals des de diversos punts de vista (des de la programació obrera soviètica d’El hombre con la cámara fins el ferotge capitalisme de Tiempos modernos, per posar dos exemples incipients de l’època daurada del cinema mut). També és cert que, en els darrers anys, el cinema europeu principalment (també el procedent d’Amèrica llatina) ha tractat el treball i la seva explotació de manera sistemàtica en l’anomenat cinema social (amb Ken Loach o els germans Dardenne al capdavant).
Des de Hollywood, paradigma del capitalisme i amb el cinema com a màxima maquinària publicitària del somni americà, sempre s’ha vist la lluita de classes i la causa laboral com quelcom exempt de crítica. Com a exemple podem posar El diablo viste de Prada (2006) o Armas de mujer (1988). A aquesta darrera ens presenten l’ascens laboral com una baralla de lleones, en aquest cas Sigourney Weaver i Melanie Griffith, davant d’un cap, Harrison Ford, gens innocent, que es beneficia personalment de la lluita. Una mica més tard, El diablo viste de Prada es converteix en un èxit per sorpresa. El film estava basat en la figura d’Anna Wintour, l’editora de Vogue famosa per la seva tirania i exigència a la feina. Encarnada per una sempre excel·lent Meryl Streep, assistim a un festival d’explotació laboral (estrès, treball a deshores i segurament mal pagat…), mala companyonia i pressió estètica sobre la soferta Anne Hathaway que ho suporta tot ja que pot realitzar el seu somni d’endinsar-se a la indústria de la moda. El resultat: un èxit de taquilla i una valoració crítica (i popular) del film com una comèdia elegant. Ningú va saber veure la part tòxica de tot plegat.
Vint anys després ens arriba la segona part on repeteix tot el repartiment de la primera. Està clar que actors i actrius han de menjar. I també està clar que Hollywood no vol perdre l’oportunitat de fer diners amb la seqüela. El diablo viste de Prada 2 torna a oferir una comèdia d’embolics plena de glamur, romantitzant la idea del lloc de treball i que els teus caps puguin ser uns dimonis. El film torna a estar ple de maltracte psicològic, mobbing, lideratge tòxic. Ara també sabem, alguna cosa bona han de tenir les xarxes socials, que Anna Wintour organitza la Met Gala gràcies als diners donats per Jeff Bezos, CEO d’Amazon, amb vincles amb el sionisme i capaç de tancar Venècia per celebrar la seva boda. Wintour, està clar, no és precisament un bon exemple social malgrat el prestigi adquirit aquests darrers anys. En aquesta ocasió, la seqüela, tot i haver estat un èxit capaç de superar Michael (només en la seva primera setmana, que Jacko té molts fans!), s’han alçat moltes veus crítiques en contra de tot el discurs neoliberal al seu darrera. Sembla que, malgrat l’auge de la dreta sempre al costat del capital, estem aprenent a separar la feina dels nostres objectius de vida, a saber veure i assenyalar les injustícies i les pressions a l’entorn laboral. I això, no en tinc cap dubte, és un senyal d’esperança. Ja no diverteixen tant els arguments del patró.
