És habitual que, en converses sobre el Festival de Cinema Fantàstic de Sitges, aparegui sempre algú que diu que no li agraden les pel·lícules de por. Evidentment totes les opinions són respectables, però a Sitges, durant una setmana llarga, es projecten tota mena de cintes relacionades d’alguna manera o altra amb el fantàstic. Amb una definició ampla i sense complexos que és la que tenen els seus programadors i programadores. Per les pantalles del festival poden circular des de cintes de pur terror (o també de terror de riure com reivindicaven aquest any) fins cintes de ciència ficció hardcore, thriller orientals o cintes que coquetegen amb el fantàstic, la meravella o la sang i les vísceres.
Per aquest motiu no sorprèn que la cinta guanyadora hagi estat La hermanastra fea, una pel·lícula d’època, és de fet una versió extrema de la Ventafocs, que ataca a l’heteropatriarcat i a aquesta mania, tan actual, de modificar-se el cos per ser més atractius als altres. Aquesta cinta noruega ha estat una de les representants del body horror (aka terror amb el cos) que és tendència a l’actualitat, just després de la brillant La substància. En aquesta línia s’ha pogut veure també films com Together, que parlen de l’amor de la unió dels cossos més enllà del possible físicament parlant. I parlant de cossos, i sobretot de malaltia, hi han hagut diversos projectes que han posat en pantalla l’oblidat tema del VIH i la SIDA. Aquest és el cas de la inauguració amb Alpha, una cinta sobre un virus que es transmet a travès de la sang i que desintegra els seus infectats (primer esdevenen marbre, finalment pols). De la pandèmia del VIH també parla Silencio, el darrer projecte del sempre polèmic Eduardo Casanova (Pieles, La piedad). És una websèrie que posa a circular en paral·lel la malaltia de la SIDA amb les trajectòries vitals de diverses vampires i ens parla de malalties, en tots dos casos, “incurables”.
Enguany, Sitges també ha estat el festival dels noms del gènere presentant films molt esperats. Aques és el cas del Frankenstein de Guillermo del Toro, ja en pantalles, que lliura una nova visió del clàssic de Mary Wollstonecraft Shelley. També s’han vist No other choice, el més recent treball de l’habitual Park Chan-Wook (que tothom coneix per Parásitos); Bugonia, el més boig dels treballs del grec Yorgos Lanthimos, novament amb els brutals Emma Stone i Jesse Plemmons; una versió en clau coquette del Dràcula de Bram Stoker dirigida per un cada cop més despistat Luc Besson (fa tant de temps d’El gran azul i El profesional…). Finalment, en clau estel·lar local, el ja habitual Paul Urkijo ha presentant Gaua, un aterridor conte en euskera ple de gegants, dimonis i bruixes que veu del folklore popular.
