El día de la revelación, la nova pel·lícula alienígena d’Steven Spielberg, arriba envoltada d’una certa polèmica. Sembla que cada cop que algun dels tòtems de certes cinefílies nostàlgiques i una mica mainstream estrenen pel·li (Ara Spielberg, properament Nollan) no es pugui dir res en contra d’ells. Algú al·legarà, des de l’altra banda, que sempre hi ha els qui es posen en contra per sistema. Vagi per davant que El día de la revelació és una bona pel·lícula d’acció. No estem parlant d’un aprenent, sinó d’un dels grans realitzadors de Hollywood que disposa de tots els mitjans tècnics i econòmics per portar a terme els seus projectes. La qualitat artística (que la té) se li ha d’exigir. A uns efectes visuals i especials perfectes i unes bones interpretacions (on destaquen Josh O’Connor, Emily Blunt i Collin Firth) s’ha d’afegir el treballs dels seus col·laboradors habituals. Per un costat, una omnipresent i fantàstica partitura musical del John Williams que ens fa pensar quant de mal a la música de cinema han fet nissagues de Marvel. La fotografia, com ja és habitual, ha anat a càrrec del polonès Janusz Kaminsky, fidel col·laborador des dels temps de La lista de Schindler.
Spielberg torna al subgènere fantàstic alienígena que tantes alegries li ha donat. De fet, s’autoreferencia en algunes de les trames o imatges d’El día de la revelación. El film té un cert paral·lelisme amb Encuentros en la tercera fase, ja que ens presenta una sèrie de ciutadans elegits que reben comunicacions dels extraterrestres. Aquest és el cas del personatge d’Emily Blunt que, de cop i volta, comença a parlar en una llengua estranya que només el personatge de Josh O’Connor entén. Això provoca la persecució d’una institució paragovernamental entestada a fer desaparèixer tot senyal alienígena de la faç de la terra. Fet que ens porta al moment més angoixat d’E.T. el extraterrestre, on l’exèrcit posava en quarantena a Elliott i ET. Sense intenció de fer spoiler cal dir que la revelació a la que al·ludeix el títol té a veure amb els alienígenes i la pau al món, un missatge massa ingenu que faria riure els petits monstres verds de Mars Attacks de Tim Burton. I és aquí. al meu entendre, on la pel·lícula fracassa, intentant provocar l’empatia de l’espectador vers al tracte donat a les criatures d’altres planetes fa un salt del fantàstic a la crítica social i el missatge, però massa naif, provoca una certa vergonya aliena (valgui la comparació amb el film). Algú que tingui dos dits de front creu que el món es pot aturar per una revelació com aquesta?! Ens quedem, però, amb un altre missatge del film: contrastem la informació i escoltem a la premsa.
