“La nostra por més profunda no és no ser capaços. La nostra por més profunda és que som enormement poderosos.” És un text de Marianne Williamson popularitzat per Nelson Mandela en el seu discurs d’investidura de 1994.
Quin futur ens espera als maresmencs? Quines són les pors que no ens deixen ser el que podríem ser? De la profunda crisi que vivim, hem d’aprendre que no hi ha realitat nostra i de fora. Mataró té la taxa d’atur més alta entre les ciutats grans catalanes, però formem part d’un procés major. Percebem problemàtiques localitzades, però les solucions són globals. Hem de treure conclusions de la fragilitat i fragmentació que ha caracteritzat una època de bonança només aparent, que ha fet palesa la nostra debilitat en cooperar. Un temps de buidor, de modernitat líquida (que diria Bauman), que ha destruït les estructures socials, la coherència econòmica i la nostra pròpia identitat individual, incapaços d’assumir la velocitat i un univers enorme de possibilitats de consum.
L’economia esdevinguda ideologia i la política transformada en dogmatisme, que han deixat de banda la realitat humana, són responsables del desastre que ens dirigeix. Ara, les delirants teories sobre creixement econòmic que el neoliberalisme ha dogmatitzat han de donar pas a un creixement sostenible, local, sobri, en harmonia amb la naturalesa i respecte a les persones, actuals i futures.
S’ha de començar des de la base, modificant l’aberrant deriva educativa de les darreres dècades; i des de l’entorn més immediat, barri, ciutat, comarca, en la forma habitual d’organitzar-nos i relacionar-nos, cooperant i creant amb altres valors.
S’ha d’impulsar ja en l’àmbit local una educació més humana, no només expositiva sinó interactiva entre professors i alumnes, no prioritzant objectius sinó facilitant processos. Educant en valors i actituds bàsiques: autoestima, confiança, cooperació, amor, gestió del canvi i la incertesa, decisions conscients, aprendre a aprendre; centrada en la persona, generant éssers capaços d’assumir responsabilitat, prendre decisions i actuar creativament.
Cedint sobirania de l’administració a la societat, per exemple creant des de la base una mena d’illes en xarxa de bones pràctiques educatives, de formació i convivència, que desenvolupin iniciatives, fomentin projectes,propiciant al final un territori amb prou massa crítica de persones conscients, creatives, innovadores. Treballant des de les unitats bàsiques de la societat.
Potenciem a nivell local la creació d’aquestes illes educatives d’excel·lència basades en un nou paradigma de la vida i l’existència, amb experiències inicials en algunes escoles, instituts, xarxes d’investigació i debat universitari.
Això sí que seria iniciar quelcom diferent. Invertint la frase, seria pensar en actuar en global pensant millor el nostre entorn local, i aconseguir internacionalitzar empreses, atraure talent, cooperar, i començar a racionalitzar un procés que semblava perdut en termes d’evolució. Be, és tan sols una idea…
