“La cooperació transforma les persones”

Text: Maria Coll
482

Vostè ha viscut quaranta anys en un país de l’anomenat Tercer Món. Com definiria el valor de la cooperació?
Des de l’experiència que vaig viure al Perú puc dir que la cooperació són bons sentiments que surten del cor i és pensar que els altres necessiten el nostre acompanyament. Quan hi ha comunicació intercultural es produeix un enriquiment mutu. De l’altar de la vida un pot reconèixer el Crist present en els altres, especialment aquells que ho necessiten més. Per això, a Amèrica Llatina la teologia de l’alliberament era la opció preferencial pels pobres, no exclusiva ni excloent, però sí preferencial.

Quins valors estarien relacionats amb la cooperació perquè puguem parlar realment de cooperació?
Perquè la cooperació sigui ben entesa el cooperant s’ha d’‘inculturar’ al lloc on va; no solament fer turisme i mirar sinó involucrar-se; i no intentar ensenyar sinó aprendre. Els que hem anat del Primer Món al Tercer Món hem tornat canviats. Al final, el Tercer ha resultat ser el Primer. Les mares dels primers voluntaris que van venir a Ayaviri em preguntaven: “Què li ha passat al meu fill? Ha vingut transformat. Ara té més interès en ajudar, a estudiar, s’aixeca més aviat. Què li heu fet?”. No fèiem res, només deixàvem clar que la seva funció era donar suport i acompanyar les activitats que ja s’estaven fent. I això transforma a les persones.

Per tant, segons vostè, el secret de la cooperació és acceptar la diversitat?
Quan fem una incursió en un món més natural, més senzill, llavors hi ha vida. L’intercanvi cultural ens ajuda a millorar el món. No hem de fer distincions, hem de fer cooperacions, comprensions i acceptacions de la diversitat. La uniformitat només serveix per les casernes militars i ara ni per això. La veritable unitat és do de Déu però l’hem de construir dins de la diversitat. En la història de la Humanitat tots som diferents, únics i irrepetibles.

L’Església també ha estès aquesta idea de cooperació i de diversitat?
Sí, en el meu mateix gremi de bisbes jo ho he notat. El que no ha sortit a les missions s’ha quedat una mica reduït amb una visió massa quadriculada del seu voltant. En canvi, els que hem anat a altres llocs sense posar-nos d’acord ja sintonitzem amb moltes coses sense parlar, perquè la vida ens ha ensenyat que sortir de l’egoisme i pensar amb els altres et fa més persona.

Vostè ha viscut molts anys al Perú, en les comunitats pobres hi ha més cooperació entre la gent?
Durant els quaranta anys que he viscut al Perú, els darrers catorze de bisbe d’Ayaviri, mai vaig haver de demanar res perquè tot ho fèiem després d’haver arribat a un consens general. Quan hi havia un problema sempre intentàvem arribar a un acord. I, encara que hi havia moltes dones que no sabien ni llegir ni escriure, sempre ens donaven unes lliçons d’humanisme fantàstiques. Gent que ja vivien l’esperit comunitari, la naturalitat del compartir i l’alegria de viure en el servir.

Posi algun exemple…
En els Andes la vida sempre es viu de forma més comunitària. Per exemple, si en un poble hi ha un conflicte, a l’assemblea comunal criden al “machula” –persona del poble que té l’experiència– i li pregunten què faria ell en aquella situació. Segons creuen, aquesta figura sempre dóna el consell apropiat. O quan una parella es casa convida a tot el poble i dels pobles veïns. I tothom coopera amb la festa: un dóna unes patates, un altre un xaiet o una llama.. I quan comencen a servir sempre ho fan pels més pobres!

Realment un gran gest de solidaritat!
Allà, de vegades, sense dir res, s’ho diuen tot. Aquesta és una de les coses que vaig haver d’aprendre. Una vegada, en una reunió, uns nens s’organitzaven pràcticament amb la mirada, no deien res, però ho donaven tot per entès. I és que la cooperació no necessita de moltes paraules, és la acció, és estar a prop d’algú.  Això és la cooperació, no és ni més ni menys, és estar al costat de l’altre i comunicar-se amb les expressions que surten de forma natural. És la companyia.

Per què ens costa cooperar? Significa renunciar a massa coses?
Perquè cooperar vol dir primer pensar amb el proïsme més proper que som nosaltres mateixos, punt de referència de l’autoestima que Déu ens ha donat. Ell ens diu: “No facis a l’altre el que no t’agrada que et facin a tu”, “Estima com t’estimes”. Però hi ha una segona part: “Estima als altres com Déu t’estima amb un amor infinit”. I això vol dir que la cooperació ja no té límits. El primer pas es pot complir, però el segon pas, “Estimar no solament al que t’estima sinó també aquell que no t’estima”, ja és més difícil. Per exemple, personalment, el grup guerriller Sendero Luminoso em va amenaçar de mort tres vegades i em va donar un ultimàtum, però jo com a cristià me’ls estimava igual i pregava per ells.

La crisi econòmica actual està trencant la dependència que fins ara existia entre el Nord i el Sud?
Crec que sí perquè ara els viatges també es fan més ràpid i més barats. Això fa que no només les distàncies materialment siguin més àgils sinó que espiritualment també siguem més propers. Però perquè això passi nosaltres hem de baixar del burro i posar-nos al nivell del poble. Nosaltres no som ni més ni menys que ells, no fer comparacions, perquè les diferències no contribueixen a l’edificació. I si jo em sento superior a l’altre, llavors ja no hi ha germanor i Déu vol que tinguem aquesta germanor.

Entrevista emmarcada dins la campanya ‘Mataró, ciutat de valors’. Podeu veure aquestes reflexions en vídeo a: https://www.youtube.com/watch?v=FSd6oXesFBQ

De Catalunya als Andes

Joan Godayol, encara un ferm defensor de la Teologia de l’Alliberament, va ser bisbe d’Ayaviri (Perú) des de 1992 fins el 2006. La seva vida, poc coneguda per a molts catalans, es divideix entre Catalunya i Perú. Va estudiar al col·legi de Sant Antoni de Pàdua de Mataró. Després de fer el noviciat amb els salesians a l’Arboç va marxar com a missioner al Perú. Allí hi va estudiar filosofia. Va tornar a Catalunya per estudiar teologia, i s’hi va ordenar capellà al 1972, abans de marxar al Perú altra vegada. Aleshores va treballar trenta anys en escoles de formació professional per a obrers, a les Escoles Tècniques de Lima i d’Arequipa. Fins que el 4 de gener del 1992 va ser ordenat bisbe d’Ayaviri, una zona situada quasi a quatre mil metres d’alçada. Després de setze anys de govern episcopal, que es distingiren per una incessant tasca de promoció i pacificació social i després d’haver deixat un gran projecte a favor dels més desfavorits, al 2004 va haver de presentar la renúncia al bisbat per problemes de salut. Dos anys més tard li va ser acceptada i, davant de la nul·la predisposició de les jerarquies eclesiàstica i civil perquè continués al Perú, va tornar a Catalunya. Actualment treballa amb grups de joves des del temple del Sagrat Cor de Jesús del Tibidabo de Barcelona i visita sovint Mataró on l’Associació d’Amics del Bisbe Joan Godayol vetlla perquè la seva obra social continuï endavant.

COMPARTIR

FER UN COMENTARI

El teu comentari
Entri el seu nom aquí