Fa una setmana de la clausura del Festival de Cinema de Cannes, una edició que ha deixat per a la posteritat la fita històrica de tenir dues pel·lícules espanyoles/catalanes programades a la secció competitiva (Sirat, d’Oliver Laxe i Romeria, de Carla Simon). Curiosament les primeres pel·lícules del festival que estan arribant a sales pertanyen als dos vessants del Hollywood actual. Per un costat tenim un blockbuster com Misión imposible: sentencia final i, per l’altra banda, La trama fenicia, del sempre artístic Wes Anderson. Totes dues esperen treure rèdits de l’èxit obtingut a la segona meca del cinema que és Cannes.
Misión imposible: sentencia final és el darrer lliurament de la nissaga d’acció protagonitzada per Tom Cruise. La setena pel·lícula d’una sèrie que s’han encarregat de dirigir primeres espases del cinema, com Brian de Palma, John Woo, JJ Abrams o Christopher McQuarrie, que s’ha encarregat de dirigir les quatre darreres. El subtítol de “sentencia final” té la seva justificació, ja que el film repassa totes les aventures de l’espia impossible per donar un sentit a la vida del protagonista, per relligar tots els seus casos, homenatjats al llarg d’un film de quasi tres hores de durada, i fer un tancament de luxe (sembla ser que hi ha gent que necessitava veure materialitzada aquesta idea). Qui si es llueix és Tom Cruise (i ara toca referir-se ràpidament al tòpic de la seva edat) que, com ja és marca de la casa Misión imposible, ha rodat nombroses i inverosímils escenes d’acció (a qui li preocupa a aquestes alçades de la nissaga la versemblança?) que executa en persona sense haver de recórrer a dobles. El resultat satisfarà als fans de l’adrenalina i deixarà decebuts a aquells que busqueu continguts seriosos o apunts intel·ligents sobre el món actual.
Wes Anderson, tot i que no es pot considerar un director de blockbusters, si que podem estar d’acord que és un dels paladins del Hollywood més arty i d’autor. Actualment, com ja passava amb les pel·lícules de Woody Allen, molts actors i actrius desitgen un petit paper en qualsevol dels seus films artefactes. A La trama fenicia hi podrem veure des de Benicio del Toro fins a Scarlett Johansson, passant per Benedict Cumberbatch, Tom Hanks o Mathieu Amalric. Sovint és tan estel·lar el càsting, són tan espectaculars els decorats o brillen tant els productes anunciats (el clàssic product placement que denunciava El show de Truman) que, com a espectadors emocionats per l’esdeveniment, oblidem l’argument. I sembla que Anderson, entre tant moviment de càmera i composicions exquisides que sovint recorden al còmic, també s’oblida d’explicar una història. Una llàstima perquè el cinema de Wes Anderson ha anat perdent l’ànima dels seus personatges a mesura que s’ha anat instal·lant dins l’stablishment.
Potser seria bo, per anar tancant, recomanar una sèrie que s’acaba d’estrenar a Apple TV i que es convertirà en una de les millors referències audiovisuals de l’any 2025 (i s’ha anunciat una segona part). Es tracta de The Studio i ens explica la història d’un productor de Hollywood que s’ha d’encarregar de produir absurds blockbusters (i tot el procés intern per aconseguir director, repartiment…), quan en realitat el que li agradaria fer és cintes d’autor com les del citat Wes Anderson. La sèrie explica amb ironia i humor (i una mica de dolor) el treball de producció a Hollywood i mostra com d’allunyat està de la idea romàntica de fer un film, una missió (quasi) impossible que deixa molt poc espai de marge a l’amor pel cinema.
