No tinguis por

Ramon Domingo.  Psicòleg
328

Exigències: perquè vivim amb por? Exigències! Potser no sabem que estem buscant… Els poderosos criden fluixet que ens salvaran, tot i que no ens n’estem adonant, ens salvaran, d’aquí a tres dies o potser d’aquí a un any? I el cor se’ns trenca davant el que està passant…

Aquestes paraules d’una cançó de Queen potser retraten com estan passant aquests moments històrics d’espera, de canvis que no sabem si seran bons, vist el dolor i l’ansietat i les amenaces que ens fa la mort, la malaltia general i el malestar.

Tot un retrat perfecte de la depressió: un patiment intern (i extern) en espera de solució, però tenint amagada la direcció d’aquesta.

És intolerable que coartin la meva llibertat de moviments per una amenaça que no tinc, i per això fujo, me’n vaig a una altra banda: el desig que tots voldríem complir però que els Mossos no ens permeten. És a dir, no podem buscar solucions personals al dolor i al pànic actual… Sota l’amenaça policial i buscant sortides de fuga, només exercitem la repressió… I aquest era el sentit de la repressió dels nostres desitjos primitius i no primitius: la seva satisfacció no només té un component personal sinó sobretot social.

Davant del pànic fugim; davant el dolor compartim. Tot i que les forces inconscients de la ment aguanten la repressió, es reprimeixen. La seva força es manifestarà d’una manera o altra: fent-nos pesats, intentant compartir amb altres o fugir…. Al cap i a la fi, es fa difícil esperar, es fa llarg, com deia Pau Riba a la cançó.

I aleshores dependrà del nostre control-repressió que ens sentim més o menys malament. Lluitem sempre per la llibertat, personal i social, però quan se’ns imposa la prohibició i el nostre cap, ho entén. Malgrat que voldria sortir, expressar-se… en un moviment perpetu, conscient i no conscient que ens porta el malestar, una certa ràbia davant la qual necessitem l’ajuda de la raó, de la consciència social. Aquesta, a vegades la posem a fora de nosaltres, i és en aquest moment que els Mossos… ens “ajuden”. Però no només els Mossos externs, és a dir el cos de policia, sinó també els interns, com són l’esforç de la comprensió per posar-se al lloc de l’altre. És hora de passar a l’acció, de bellugar-nos tan físicament com mentalment: caminar i llegir. Tenim suficients aficions i interessos personals per aguantar? És un bon moment per buscar-los i exercitar-los.

COMPARTIR

FER UN COMENTARI

El teu comentari
Entri el seu nom aquí