Davant la situació que estem vivint, segur que tots els catalans ens fem la mateixa pregunta. Una pregunta que ens porta a un exercici apassionant i a la vegada complicat, que passa per analitzar la transformació del país des dels inicis de la transició fins avui, però que som incapaços d’afrontar perquè no tenim a l’abast els elements suficients. Els problemes del dia a dia compliquen encara més el futur del país. Les notícies que generen les declaracions dels nostres polítics en lloc d’aclarir-nos què és el que cal fer i d’esvair dubtes de com s’ha de fer, ho compliquen més i creen més confusió, ja que la percepció és que hi ha opinions força diferents amb arguments difícils d’encaixar a l’hora de trobar la manera de resoldre els problemes.
Malgrat que el president Mas no hi doni importància, les discrepàncies públiques dels membres del seu Govern, respecte a la gestió del procés sobiranista, tampoc ajuden a crear un clima que faci pensar que anem pel bon camí i que hi ha un full de ruta consensuat. És cert que han millorat les relacions Catalunya – Madrid i que hi ha voluntat de diàleg, però no és menys cert que el camí a recórrer és llarg i cal fer-lo sense presses i amb el màxim de complicitat per part de les formacions polítiques.
Tampoc no podem, almenys així ho entenem, tirar endavant el procés sobiranista, sense comptar amb el suport de les institucions europees. Catalunya aconseguirà tirar endavant el projecte sobiranista i resoldre els greus problemes econòmics conseqüència d’un finançament injust, si hi ha capacitat de negociar i de pactar amb l’Estat. Tot el que no és faci dins el marc de la legalitat difícilment arribarà a bon port. Si són necessaris canvis en la Constitució, doncs que es facin. Res és intocable quan hi ha arguments per fer-ho.
Si el poble català aposta per la sobirania hi té tot el dret, per tant no se li pot negar que faci la consulta.
