Fa uns dies, prenent un cafè amb la meva amiga Laia -amb qui comparteixo despatx a Mataró-, em va dir una cosa que em va tocar profundament: “Laura, ja no puc més”.
Em va explicar que ho fa tot com se suposa que s’ha de fer: és responsable, empàtica, productiva, destaca en el seu sector, cuida dels seus fills, es cuida a si mateixa…
I, tot i això, hi ha una part d’ella que està esgotada. Cansada de pensar en tot, de sostenir-ho tot i a tothom, d’anticipar-se a cada detall. El que més li pesa és sentir que, tot i fer tant, mai n’hi ha prou.
És una d’aquelles dones que va a recessos, fa teràpia, llegeix sobre creixement personal… però continua sentint-se sola, fallida, com si hi hagués alguna cosa trencada dins seu. I últimament, res li fa sentir-se realment bé.
Això, diu, és el més esgotador de tot. I quantes som, les que ens sentim així!
Ens van ensenyar que si érem bones, responsables, brillants, si ho donàvem tot i més, tot aniria bé. Però no ens van ensenyar a aturar-nos, a descansar sense culpa, a demanar ajuda sense haver de tornar-la de seguida.
Ens van educar per rendir, no per cuidar-nos. I moltes hem confós l’autoexigència amb l’amor. Ho veig cada dia a teràpia: dones esgotades, intentant ser perfectes, fent veure que tot va bé, que poden amb tot, mentre es buiden per dins.
Per això, la meva proposta és clara: No busquis canviar ràpid. Busca tractar-te diferent.
La teràpia -des de la meva mirada- és un espai on no cal demostrar res. Un lloc per baixar el ritme, deixar anar la culpa i començar a escoltar-te. On afluixar no només és possible, sinó necessari.
Perquè acompanyar dones en aquest camí no només m’agrada, em fa profundament feliç.
