El dolor és una variable dura o tova? És quelcom concret, com un número, o és una sensació no quantificable? No és quelcom concret. No podem quantificar: depèn de cada persona. Cada persona el pateix a la seva manera. És subjectiu, ja que una lesió incapacita una persona i, en canvi, permet treballar a una altra.
Són valoracions que s’han de realitzar i comprendre fent una visió social del qui pateix el dolor.
L’Associació Internacional per a l’Estudi del Dolor defineix el dolor com “una experiència sensorial i emocional desagradable que s’associa a una lesió real o possible”. El dolor és sempre subjectiu. Cada persona aprèn el significat de la paraula a través de la pròpia experiència en les diferents etapes de la seva vida, començant per la infantesa. És una sensació sempre desagradable, i es converteix en una experiència emocional. El dolor que respon a causes que no es poden objectivar, una lesió concreta, s’ha de considerar de naturalesa psicològica, però s’ha de considerar sempre com a dolor.
Per tant, el dolor és fonamentalment una “sensació individual”, és “un estat emocional”, no una sensació primària com la visió o l’olfacte, com diu A. Miranda.
La valoració del dolor només pot venir de la sensació que expressa el mateix pacient. Els signes físics que poden acompanyar el dolor són taquicàrdies, la hipertensió, les alteracions respiratòries, els canvis en l’expressió facial, etc.; tots ells de caràcter reflex; i per tant, solament tenen a veure amb la idiosincràsia de cada pacient.
El dolor postoperatori, per exemple, no té a veure exclusivament amb l’agressió quirúrgica. Pot estar influït per variables psicològiques com l’ansietat prequirúrgica o la personalitat del pacient.
Els estímuls per “patir” dolor están condicionats per diverses variables:
- La nocicepció que es refereix a l’activació dels receptors neurològics, els petits “xips” que tenim repartits per tot l’organisme i que actuen quan tenim un estímul dolorós. Aquest estímul activa nociceptors o xips d’acord amb el mateix estímul i les característiques constitucionals o psicològiques de cada persona.
- La sensació dolorosa individualitzada, que depèn de les connexions medul·lars i els centres corticals superiors (connexió reflexa instintiva amb consciència).
- El patiment del dolor, que inclou la sensació dolorosa i l’alteració emocional que provoca.
És més mesurable l’alteració que el dolor provoca al pacient que el mateix dolor. D’aquí que les dades objectives siguin difícilment valorables, ja que el llindar que es necessita per provocar dolor i la tolerància d’aquest dolor són diferents en cada persona. Hi influeixen aspectos constitucionals o genètics impossibles de valorar i l’estat emocional o psicològic de la persona en el moment de patir el dolor, allò que anomenem tipus de reacció: com més irritació tingui el pacient, més dolor patirà.
Seguint A. Miranda, a l’hora d’avaluar clínicament el dolor, s’ha de tenir en compte l’expressió i el que diu el pacient, que està, al seu torn, modulat o condicionat, dins el context clínic de la malaltia, “per l’ansietat, la personalitat, la raça, la cultura, l’estatus socioeconòmic, l’actitud dels altres pacients o familiars, les característiques ambientals socials, els factors climàtics i la interpretació que en faci el metge”, amb els seus coneixements i les seves valoracions socials.
Un altre aspecte que convé assenyalar són les creences del pacient sobre el dolor. Creure uns valors o uns fets inapropiats contribueix al manteniment i l’empitjorament del dolor crònic. Per exemple, és inapropiat pensar, com diu S. Benjamin, “que la vida ha d’estar lliure de dolor”; com també és inapropiat obsessionar-se amb la idea que el dolor ve d’un lloc concret o que el metge va equivocat (desconfiança), que l’estratègia que s’està seguint per millorar les molèsties és equivocada; en resum, seria desconfiar de qui et cuida.
En definitiva, el dolor és, se sent, i prou.
