Les primeres recerques a la nostre comarca les feren els historiadors Joan Villarroya i Josep M. Solé. Les víctimes estaven distribuïdes entre les que van ser-ho a causa de la persecució dels incontrolats i les que ho foren per la repressió franquista fins el 1944-45.
En aquests moments el concepte de víctima ha adquirit una consideració més àmplia. Són considerades víctimes mortals: persones que moriren de mort violenta a causa de la persecució dels incontrolats, les que van morir a causa dels bombardeigs, les morts als fronts de guerra, als batallons de treballs forçats al territori espanyol, execucions dictades pels tribunals militars franquistes, morts a l’exili, en els camps nazis, a la presó o a les comissaries de policia fins el 1944.
També podem considerar víctimes aquelles persones que van morir a causa d’una malnutrició i malaltia en camps de presoners o a la mateixa rereguarda. A la rereguarda es va passar molta gana, això va provocar mortaldats.
Totes les morts, siguin de la ideologia que siguin, són considerades víctimes de la guerra civil. Només d’aquesta manera podem construir una memòria democràtica.
Una altra qüestió són les víctimes de la dictadura. Aquest tema va estretament lligat amb la repressió franquista que comença amb el cop d’estat militar i va durar tota la dictadura. En aquest àmbit, cal considerar almenys dues etapes: la que va de 1936 quan comença la guerra fins el 1944 i la que va de 1944 a 1975.
La primera etapa és la de les víctimes a causa de la guerra civil i en la segona es pot considerar que ho seran a causa de la lluita per enderrocar la Dictadura franquista.
A hores d’ara, ni el governs ni l’Església han demanat perdó per la seva responsabilitat en el conflicte. Tampoc s’han revisat els judicis militars sumaríssims, les fosses comunes encara estan pendents i una renglera de qüestions que després de 80 anys una democràcia hauria d’haver solucionat. Sense tot això no es pot arribar a la PAU definitiva.
