Un dia seré mort

Ho va escriure el poeta i jo me’l crec, tot i que en Punset em vulgui fer dubtar. Pensar-hi de tant en tant, no pas per anar moix pel carrer, sinó precisament per viure amb més intensitat cada instant, Carpe Diem. Pensar-hi sense preveure un més enllà, respectant els que vulguin creure que n’hi ha un i que aquest és de color blau cel, però que sovint em recorden aquells que sempre esperen el cap de setmana sense aprofitar les infinites possibilitats d’un dimecres qualsevol, els que esperen l’estiu sense parar-se a observar la bellesa d’una platja en ple febrer. Pensar-hi per recordar tot sovint que som ben poca cosa, i que precisament per això hem d’actuar amb respecte per l’entorn i vers els altres. Pensar-hi per preguntar-se de tant en tant si en aquesta vida estem fent allò que ens agrada, o almenys si ens agrada allò que fem. Un dia seré mort, qui sap si demà, qui sap si aquesta tarda, tot i que aquells que m’han pres el palmell de la mà, sense permís, em diuen que tinc una línia de la vida llarga i ben marcada, o sigui que crec que m’haureu de suportar encara un temps. Morir perquè hem de deixar pas a noves vides, com les moltes que arriben darrerament al meu voltant, amb pares i mares valents i valentes, clar que sí, malgrat les notícies pèssimes que escolten, com tots, dia sí dia també. Un dia seré mort, però mentre això no arriba, i que espero que trigui a arribar, giro un full del llibre de la vida i me’n vaig per altres camins, sempre a la recerca d’omplir buits, inquiet, curiós i, sobretot, vivint.