Demanar perdó al pollastre

Esther Molina Olivencia.  Equip ànimaL
260

Em sento feliç perquè avui dino amb ma germana. Seure a la mateixa taula ha esdevingut força menys freqüent en els últims anys, atès que vivim a ciutats diferents. La trobo a faltar. Però avui és un d’aquells dies que compartim inquietuds, sentiments, rialles i potser també alguna llàgrima. He anat a visitar-la i els pares no hi són així que encara ens sentim amb més llibertat, més còmodes.

Hem cuinat juntes quinoa amb verdures i cigrons al curry, ha quedat per llepar-se els dits. A ella la mare li ha deixat un tupper a la nevera, amb un segon plat.

Ja hem parat taula i està tot gairebé llest. Mentre ella acaba d’escalfar-ho al microones jo faig una ullada ràpida a Instagram. Amb el hashtag #veganinspiration apareix una frase sobre un fons blanc i un petit cor negre ben estilitzat, on diu: “Quina sensació tan preciosa quan saps que el teu plat no ha causat cap mal als animals”. I quina raó té, qui sigui que ho hagi escrit.

Ding! El microones diu que ja podem seure a menjar. Només falta que vingui ella amb el seu segon plat: unes cametes de pollastre trossejades, amb una mica de ceba i pastanaga. Crec que he posat cara de llàstima, per com em mira ma germana. No ho he pogut evitar, un cop fas el clic intern veus les coses tal com són, més enllà d’eufemismes.

―Ai, em sap greu… ―diu ella― em sap greu menjar-me el… el po… davant teu. Perdona.

I ara a qui li sap greu és a mi, per la mort innecessària dels pollastres i les cametes que jauen sobre el seu plat, i per la carona que fa ella, que deixa intuir el debat intern que de tant en tant es lliura entre el seu cor i el seu caparró. Però qui li diu que no a un tupper ja preparat, oi?

– No em diguis això a mi ―responc―. En tot cas, demana-li perdó al pollastre…

www.somanimaanimal.wordpress.com

COMPARTIR

FER UN COMENTARI

El teu comentari
Entri el seu nom aquí