El 30 de novembre de 1920 va ser tirotejat davant mateix del seu despatx, del carrer de Balmes de Barcelona. Quan es dirigia a visitar a l’alcalde per demanar-li que intercedís a favor de 36 sindicalistes detinguts, entre ells Lluís Companys. Els pistolers que el varen assassinar cobraren 40.000 pessetes.
Aquest centenari, gairebé ha passat desapercebut. Dues iniciatives han omplert aquest buit: L’exposició a Sabadell comissariada per l’historiador Jordi Serrano: ”Francesc Layret, diputat per Sabadell” i el llibre “Francesc Layret. Vida, obra i pensament”, escrit per l’advocat de la CUP Vidal Aragonés.
Layret va néixer a Barcelona el 1880, va patir una paràlisi infantil que l’immobilitzà les dues cames. Fet que el va obligar a caminar amb crosses. Estudià a les facultats de Dret i de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona. Va compartir aula amb Lluís Companys, amb qui l’unia una gran amistat i una estreta relació política i ambdós compartien una relació amb Salvador Seguí, “El Noi del Sucre”, dirigent anarcosindicalista.
Layret va ser un incansable defensor del dret civil català i de la llengua. Era conegut com “l’advocat dels pobres”. Va posar tota la seva capacitat intel·lectual al servei del moviment obrer, al moviment rabassaire, al republicanisme federal i de l’esquerra catalanista. La idea de Layret era la defensa d’un ampli acord al marge de la Lliga i el que aquesta representava. Maldava per un pacte entre obrers i republicans catalanistes.
A partir de l’exposició i el llibre, podem entendre que tot personatge històric pot tenir una vida més llarga que la seva persona. Això en el llibre de Vidal Aragonés queda molt clar: “Layret no és una persona del passat sinó com un avançat al seu temps que ens ofereix les claus per a la lluita del present i la conquesta del futur”.
