L’estiu cinematogràfic del 2026 ha estat dominat per les grans estrenes mainstream, amagant petites produccions nacionals o internacionals a les sales més perdudes de Barcelona i rodalies. El tret de sortida el va fer Spielberg amb els seus extraterrestres dels quals ja s’ha parlat en aquesta columna. Després, amb les vacances escolars pel mig, s’han estrenat cintes com la cinquena part de Toy Story, innecessària malgrat el seu missatge antipantalles, i la divertida Minions and monsters de la que ja no sabem ni quina part de la nissaga és. Els fans dels superherois variats han tingut un nou lliurament d’Spiderman (i en portem…). Qui no sigui fan del cinema de crispetes, com a mínim, ha pogut superar l’onada de calor i les seves seqüeles ben fresquet al cinema. Cal dir, però, que hi ha tres pel·lícules que han destacat per sobre de totes aquestes. I ara en parlarem.
Comencem per la més polèmica: La odisea de Christopher Nolan. En aquesta ocasió el director més admirat de la cinefília més recalcitrant adapta el famós llibre d’Homer i ens presenta un Odisseu/Matt Damon (o Ulisses, com us sembli millor) vell i cansat que torna a casa, quasi com un veterà del Vietnam (o Afganistan, o Iran, o…). Nolan neteja la trama de les historietes i enfrontament entre déus, deesses i humans, cosa que fa perdre màgia al film i l’acosta, agradi o no, més l’entorn de Shakespeare. Tampoc acaba de convèncer el poc paper que tenen les dones a la pel·lícula, meres comparses del protagonista, que li impedeixen superar el test de Bechdel. Les escenes d’acció estan bé i és d’agrair que no hagi fet caure el pes en els efectes visuals ni fet servir la intel·ligència artificial. Però, des d’aquesta humil columna, creiem que no és la millor cinta del director i que, ben assessorat, hauria fet bé de tallar un mica el metratge.
L’estiu ha acabat amb l’èxit per sorpresa d’El final de la calle Oak. Bé, no tan inesperat que produeix J.J.Abrams i està protagonitzat per Ewan McGregor i Anne Hathaway. Però l’estrena a finals d’estiu ens ha sorprès a tots que ja començàvem a oblidar les aventures d’Odisseu. Una cinta crossover (o barreja) de Jurassic park i una telesèrie protagonitzada per la família feliç dels 80. Terreny abonat, novament, per un cinema nostàlgic (l’esperit d’Amblin planeja per tot el metratge com ja es habituals a moltes produccions de la marca Abrams). No ho negarem, el film és divertit, entretingut i completament innocu. Ideal per esquivar una tarda de calor en família al cinema. David Robert Mitchell, el seu director, demostra que és capaç de saltar a una gran superproducció després d’inquietar-nos (o pertorbar-nos) amb cintes com It Follows.
I, no per última és menys important, també hem tingut l’estrena d’un dels grans títols del cinema espanyol de la temporada: El ser querido. El nou film de Rodrigo Sorogoyen arriba directe de la catifa vermella del festival de Cannes (competint amb Almodóvar i els Javis, dels que ja parlament més endavant). El film basa tot el seu poder en la relació de Javier Bardem i Vicky Luengo com a pare i filla i, al mateix temps, donen vida a un sever director que dirigeix a la seva pròpia filla. Una relació tensa i tibant que intoxica el rodatge del film així com tot el metratge de la pel·lícula. Excel·lents interpretacions conjuntes en el que cal destacar el duel de la primera escena així com la baralla durant el rodatge. Malauradament Sorogoyen distreu quan alterna el format fotogràfics, una mica aleatòriament. Malgrat això, El ser querido, és una pel·lícula important.
