La mort de Francesc Payà, ‘Quico’ com se’l coneixia dins i fora de l’ambient motociclista, ha colpit doblement els seus amics i clients –entre els quals m’hi trobo–, tant per l’inesperat de la seva pèrdua com per la profunda buidor que ens ha deixat col·lectivament. En Payà no era només un expilot de trial i un comerciant de motos, era un símbol humà i esportiu per a les generacions dels 50 i dels 60, que vam néixer quan aquest país era obscur, anodí i sense demà i teníem tots els números per ser uns no res ignominiosos, com pretenia el règim.
Però quan el noi de la botiga de motos que el seu el pare, l’Olegari, havia fundat el difícil 1948, va guanyar la categoria júnior del Trial Internacional de les Santes de 1970, amb disset anys, els mataronins, que dispensen un fervor indòmit a les patrones de la ciutat, van entendre que el martiri de Juliana i Semproniana no havia estat en va. Aquell xicot magre i una mica taciturn, que l’any següent va tornar-lo a guanyar –i va ser campió de Catalunya– i que la primera temporada en sènior va ser subcampió d’Espanya tractant de tu a tu els Bultó i tota l’elit pija del trial –que llavors era un esport de nois de casa bona i noies amb Levi’s blancs al darrera de les Cota i Lobito– va fer que els mataronins, sobretot els joves, poguessin presumir de ser una ciutat moderna i oberta a les noves tendències del món. S’havia acabat ser uns pocapena, ara tenien en ‘Quico’ Payà que els indicava el camí pletòric vers una felicitat que anava amb moto. Hi havia futur.
Jo vaig veure en Payà per primera vegada el 1973 al Trial de la Cisa, una modesta prova organitzada per l’escuderia Premià. L’aurèola del mite va portar una gentada a la Serralada Litoral, també molts mataronins –tot i que sempre els ha costat molt trepitjar la comarca–. Va ser una diada fabulosa, d’una lluïssor extraordinària. Bocabadats com estàvem, al públic ens va semblar que la seva Ossa Mick Andrews volava damunt les zones. A mi, en especial, em va fascinar descobrir com, després de cada mostra de prodigiosa habilitat s’aturava, es girava per veure el que havia aconseguit i, amb una discreció insòlita en un campió, feia un ganyota insinuat un cert desgrat, un judici resignat; la reflexió que la vida no es fa adormint-se sobre els llorers, sinó esforçant-se per millorar.
El 1975 va tornar a ser subcampió i jo, un simple aficionat a les motos, vaig ser client de la botiga que ell i tota la família van continuar fent créixer enlluernadora, llaminera.
Em costarà entrar al taller i adonar-me’n que no aprendré més històries de motos de les que m’explicava amb el respecte passional que ell sentia pel motor. Si hi hagués estat a temps hauria escrit la història dels Payà.
Agraïm a Santi Carreras i Josep Gomà (www.ilurosport.cat) la col·laboració en facilitar-nos les imatges d’aquest article.
