Dir NO sembla fàcil. És una paraula curta, clara i necessària. Però per a algunes persones pot arribar a ser extraordinàriament difícil pronunciar-la, especialment quan algú els demana alguna cosa que no volen, no poden, no saben o, simplement, no els ve de gust fer.
Darrere d’aquesta dificultat sovint hi ha por: a decebre, a generar un conflicte, a semblar egoista, a deixar de ser estimat o valorat. En alguns casos, també hi trobem una baixa autoestima i una excessiva necessitat de reconeixement i validació. Persones que van aprendre de petites que, per rebre afecte, acceptació o atenció, havien de complaure, adaptar-se, portar-se bé o prioritzar les necessitats dels altres. Amb els anys, aquest aprenentatge pot convertir-se en una manera automatitzada de relacionar-se.
El problema és que dir sempre SÍ als altres pot significar renunciar massa vegades al que nosaltres volem o necessitem. Acceptar allò que no desitgem, assumir responsabilitats que no ens corresponen o permetre determinats comportaments pot anar acumulant cansament, frustració, irritació i ressentiment. També pot dificultar ser un mateix, deteriorar l’autoestima i afavorir problemes d’ansietat o depressió.
Les conseqüències apareixen sovint en les relacions. En una parella o una família, per exemple, qui té més dificultat per dir NO pot acabar assumint una part excessiva de les responsabilitats. Al principi pot fer-ho voluntàriament, per evitar conflictes o perquè «ja ho faré jo», però amb el temps pot sentir-se poc valorat, utilitzat o enfadat. I l’altra persona, acostumada que sempre sigui així, pot ni tan sols adonar-se del desequilibri.
Sovint la persona creu que és massa indecisa i insegura… I potser no és aquest el problema, sinó que vol que tot vagi bé i que tothom estigui content. Creu —o li han fet creure— que dir NO significa ser egoista, agressiu o insolidari, i fins i tot pot rebre retrets si en alguna ocasió es nega a fer alguna cosa. En realitat, però, fer-ho no ens converteix necessàriament en res d’això, sinó que significa poder exercir lliurement el dret a decidir què volem fer i què no. Això sí, mirant d’expressar-ho amb respecte i assertivitat. Ajudar els altres és positiu; sentir-nos obligats a ajudar sempre, encara que ens perjudiqui, no ho és.
I hi ha una altra manera de no dir NO: callar. De vegades és prudent guardar silenci, esperar que baixi la intensitat emocional i parlar després, en un moment més adequat. Però callar sistemàticament davant del que ens molesta, ens perjudica o considerem injust també té conseqüències. El que no expressem no necessàriament desapareix: pot acumular-se i transformar-se en frustració, ràbia, distanciament o malestar emocional.
Això transcendeix, fins i tot, l’àmbit personal. Quan una societat calla davant la injustícia, la violència, l’abús o comportaments intolerables, el silenci pot facilitar que continuïn. Qui abusa i no troba oposició pot interpretar que pot seguir fent-ho. Recordeu aquella mítica cançó d’en Raimon? Diguem no! Doncs això. De vegades, també com a societat, cal saber dir NO.
Negar-se quan cal ens permet sentir-nos més lliures per escollir i expressar el que pensem, sentim o necessitem, respectant els altres però també a nosaltres mateixos. De vegades caldrà parlar; d’altres, serà millor callar i esperar el moment adequat. L’important és que el silenci no acabi convertint-se en renúncia.
Dir NO quan cal ens apropa a qui som realment i ens ajuda a poder ser-ho lliurement.
