Hi ha moments a la vida en què estimar algú pot arribar a fer mal. No perquè estimar sigui dolorós, sinó perquè, de vegades, la por de perdre l’altra persona és tan gran que comencem a deixar de banda parts de nosaltres mateixos per intentar conservar el vincle.
Potser deixem de dir el que sentim per no decebre. Potser callem allò que ens fa mal per evitar una discussió. Ens adaptem, esperem, comprenem i donem noves oportunitats. I, gairebé sense adonar-nos-en, anem fent petit el nostre món interior per intentar tenir un lloc segur en el món de l’altre.
Fins que un dia, potser, ens adonem que fa temps que no ens preguntem què necessitem, què desitgem o com ens sentim de veritat.
La dependència emocional pot tenir moltes formes. De vegades és la por de quedar-nos sols; d’altres, és l’angoixa quan sentim que l’altre s’allunya, la necessitat de sentir-nos estimats o la dificultat per marxar d’una relació que ens fa patir. Però, si mirem una mica més endins, potser hi trobem una pregunta més profunda: Què em passa quan sento que puc perdre l’amor d’algú?
Potser apareix la por de no ser prou importants, prou valuosos o prou estimables. Potser hi ha una part de nosaltres que encara espera sentir-se escollida, mirada o reconeguda. Una part que, en algun moment de la seva història, va aprendre que per rebre amor havia d’adaptar-se, complaure o deixar les pròpies necessitats en segon pla.
No es tracta de buscar culpables ni de quedar-nos atrapats en el passat. Es tracta de comprendre’ns. Perquè, sovint, allò que avui ens fa patir va ser una manera que vam trobar, en algun moment de la vida, de protegir-nos i de sentir que no perdíem l’afecte que necessitàvem.
Potser, aleshores, el camí no comença intentant canviar-nos, sinó aprenent a mirar-nos amb més tendresa. A escoltar la por sense deixar que decideixi sempre per nosaltres. A reconèixer les nostres necessitats sense sentir vergonya per tenir-les.
I, a poc a poc, començar a tornar a casa. A aquesta casa interior que, de vegades, hem deixat massa temps en silenci mentre intentàvem trobar refugi en una altra persona.
Estimar no hauria d’exigir-nos desaparèixer. Podem estimar profundament i, alhora, posar límits. Podem comprendre l’altre sense deixar de respectar-nos. Podem desitjar que algú es quedi sense haver de renunciar a nosaltres mateixos perquè ho faci.
I potser una de les formes més profundes d’amor és aquesta: aprendre a quedar-nos amb nosaltres mateixos, especialment quan tenim por que algú altre marxi.
Perquè, al capdavall, també mereixem rebre de nosaltres mateixos l’amor que durant tant de temps hem buscat fora. I potser, quan deixem d’abandonar-nos per por de perdre els altres, comencem a descobrir una manera d’estimar més lliure, més conscient i més autèntica.
