La calma acostuma a ser vista com una cosa desitjable. «Quan acabin els problemes, quan arribin les vacances, la jubilació o disminueixin les responsabilitats, llavors podré estar tranquil». Però moltes persones descobreixen que, quan finalment arriba aquesta calma tan esperada, no sempre se senten bé.
Potser perquè la calma externa i la calma interior no sempre van de la mà. És possible tenir més temps lliure, menys obligacions i menys preocupacions objectives, i continuar sentint inquietud, tensió o una estranya sensació de buit. La situació externa ha canviat, però el sistema nerviós continua funcionant com si encara hi hagués alguna cosa pendent de resoldre.
Algunes persones busquen immediatament una nova ocupació, un nou problema o alguna cosa per controlar. D’altres simplement se senten incòmodes. Acostumades a viure en tensió, la calma deixa de ser percebuda com una aliada i es converteix en una experiència desconeguda que les confronta amb elles mateixes.
Això acostuma a passar quan portem massa temps funcionant en mode alerta. És freqüent en persones molt responsables, en professionals sotmesos a una elevada exigència, en mares i pares que han viscut pendents dels altres o en persones que van aprendre a ser fortes massa aviat. Han passat tant de temps resolent problemes que, quan la vida els ofereix una pausa, no saben ben bé què fer-ne.
Per això, descansar tampoc resulta tan senzill com sembla. Descansar no sempre és deixar de fer coses, sinó deixar de seguir pensant-les. El cos pot estar aturat, però la ment continua revisant, anticipant i controlant.
També hi té molt a veure la necessitat de control. Cert control és útil, però quan es torna excessiu, la vida deixa de viure’s i comença a fer mal. Moltes persones no estan esgotades per la incertesa, sinó per la necessitat de saber sempre què passarà.
És en aquest context on sovint apareix l’ansietat. No sempre la manté un perill real, sinó l’hàbit de viure preparant-se constantment per al que podria anar malament. A poc a poc, el cervell aprèn a buscar amenaces i el cos a mantenir-se activat.
El problema no és l’estrès puntual, que forma part de la vida, sinó quan es torna permanent i acaba afectant el cos i la ment. Perquè el cos no és només un cos: també sent, recorda i expressa el que vivim. De vegades, allò que no escoltem emocionalment acaba parlant a través del cansament, de l’insomni, de la tensió muscular o d’altres malestars físics.
La calma no sempre arriba quan desapareixen els problemes, sinó quan deixem de viure com si tot fos una amenaça. Potser per això ens incomoda de vegades. Perquè quan tot s’atura, apareix l’oportunitat d’escoltar-nos sense por. I quan la calma arriba, potser no cal fugir-ne. Potser simplement cal aprendre a sentir-la.
