Com ens ho muntem amb els fills? Entenem que els períodes de criança tenen un principi i han de tenir un final? Que hem de poder sentir-nos menys responsables –quasibé irresponsables- dels nostres fills quan són grans?
Us preguntareu si això no és predicar la “paterno-maternitat” irresponsable, però si observeu la vostra pròpia història com a fills, segur que podreu reconèixer un profund agraïment als vostres pares mentre éreu petits i petites; però també, moltes parts fosques, odioses, de les costums i creences dels vostres pares, del tracte que vàreu rebre d’ells, sobretot a mesura que anàveu creixent i específicament a l’adolescència i joventut.
La cura que varen tenir de vosaltres, poca o molta, fonamenta la manera com cuideu els vostres fills petits, els aspectes positius i divertits de la relació amb ells.
Les “parts fosques”, aquells criteris, pensaments, valors i costums amb les que no hi estàveu d’acord, possiblement varen donar-vos la possibilitat de desenganxar-vos d’ells i ser vosaltres mateixos.
No podem creure doncs, que tot sigui amor en la relació amb els fills, però sí que el sentit de tenir fills passa pel fet que els nens i nenes, amb la seva alegria i les seves rebequeries, ens estan ajudant a comprendre millor la nostra pròpia infància i a reviure-la en molts moments. En tant que la comprenem millor, podem ajudar-los també a ells a ser més persones, i a tenir criteris que els permetin separar-se de nosaltres i arribar a ser individus més lliures.
Evidentment, aquest procés de cura i de canvis és constant a la infància i a l’adolescència dels fills, però va tenint un final a mesura que poden prendre decisions per sí mateixos… amb dret a equivocar-se(!)
Cal doncs, poder tolerar en nosaltres mateixos, el ser bons pares, tolerants i comprensius, però també no angoixar-nos pels “mal ratos” que en molts moments podem fer-los-hi passar.
Si els fills no ens fan feliços, per sobre dels maldecaps que ens poden provocar, potser necessitem un reciclatge, no com a pares, sinó com a persones adultes. Reciclatge o temps per pensar com fem de pares amb la nostra parella i/o amb l’ajut professional pertinent.
Com deia aquell actor de la tele: Reflexionem-hi!
