Alcarràs

Jesús Gonzàlez.  https://twitter.com/jesusgonnot
181

El passat mes de febrer Alcarràs es va fer amb l’Os d’or al Festival de Berlín. És indiscutible que, només per aquest fet, la segona pel·lícula de Carla Simon, passaria a la història del cinema català. De fet, feia uns 40 anys que cap film espanyol aconseguia aquesta distinció i la darrera va ser La colmena de Mario Camus. Història, i no només cinematogràfica, és l’alegria al poble d’Alcarràs (també dels pagesos) el dia de la cerimònia, la rebuda institucional de l’equip al Palau de la Generalitat i la repercussió internacional, a nivell del festivals, que el film tindrà al llarg d’aquest any.

Després d’un film marcadament autobiogràfic com Estiu 1993  (que ja va ser un fenomen en el moment de la seva estrena), Carla Simon torna amb un altre relat de la seva infantesa. En aquesta ocasió es tracta del darrer estiu que va passar la seva família a les terres d’Alcarràs. Una família de recol·lectors de préssecs rep la notícia que han d’abandonar les seves terres perquè, realment, no els hi pertanyen i els conreus passaran una central de plaques solars. La família, conscient de la transcendència dels fets, es prepara per viure el que serà el seu darrer estiu recollint fruita. Aquest fet provocarà, alhora, la gradual desintegració de les relacions familiars. Simon aconsegueix, amb un equilibrat guió, passar dels fets personals, els germans barallats per tenir diferents postures davant dels esdeveniments, als fets socials amb la descripció del desmantellament dels sector agrari lleidatà. De fet, Alcarràs combina aquests dos elements per demostrar com la vida de les persones està estretament vinculada al territori al qual pertanyen i com, sempre, les decisions personals són alhora opcions polítiques o reivindicatives. D’aquesta manera el film abandona el relat familiar per esdevenir crònica d’una desaparició, evidenciada en la magnífica seqüència final.

El cinema de Carla Simon es mou dintre del realisme, una opció estilística que la porta a treballar amb actors no professionals amb l’objectiu de donar més versemblança a la història que està explicant. Els protagonistes d’Alcarràs sorgeixen d’un càsting de més de 7000 persones que es va anar fent ja abans del confinament. És un interessant el mètode de treball amb els actors i actrius generant un grup cohesionat abans d’entrar a rodar i, sobretot, amagant-los el guió per tal d’evitar condicionar o restar naturalitat a les interpretacions . El resultat és una gran interpretació coral que dona la sensació d’aquesta família unida que ha de superar, en la mesura del possible, l’adversitat.

COMPARTIR