Allò que el virus s’endugué…

Jesús Gonzàlez.  www.twitter.com/jesusgonnot
39

Una de les coses més importants que hem après durant la pandèmia és que, com a éssers humans, la cultura és essencial per a la nostra supervivència. Bé, també l’activitat física, però com diu Billy Wilder: “Això és una altra història”. En tot cas, els tres mesos de tancament no haurien estat el mateix sense música, audiovisuals o llibres al nostre abast. Per aquest motiu, i davant l’oblit del món cultural en els primers ajuts econòmics dels governs (hi ha hagut alguna mesura en aquest camp?), gran part de la comunitat artística i simpatitzants (més públic en general) ens vam sumar a l’apagada digital a inicis de confinament.

Un altre aprenentatge que hem fet és que les plataformes de vídeo a la carta han consolidat la presència a les nostres llars i han esdevingut claus per donar continuïtat a la indústria audiovisual. Per un costat ha nascut la plataforma de Disney, que ha sabut jugar a favor amb el confinament obligatori. Per sort, malgrat els continguts tan potents que presenta, també hem vist com ofereix molta morralla per a tots els públics. A casa nostra, Filmin, la plataforma de cinema d’autor i clàssic també ha sabut crear-se el seu nínxol.

Indispensables són les seves estrenes setmanals de films o sèries independents, així com les oportunes seleccions del seu arxiu sobre temes candents com ara: pandèmies, confinaments, el polèmic especial Woody Allen, el racisme al cinema… Justament aquest darrer tema, el racisme, ens ha deixat el qüestionament sobre la història del cinema i la necessària relectura contemporània. Tal com ha passat amb la retirada d’Allò que el vent s’endugué per part d’HBO que, finalment, la reprogramarà amb l’afegit d’un comentari sobre l’esclavitud.

Filmin també ha demostrat que pot ser una excel·lent plataforma per donar cabuda als Festivals de cinema que no s’han pogut realitzar. Aquest ha estat el cas de festivals com el de Cinema d’Autor de Barcelona, la Mostra de cinema de Dones o el DocsBarcelona, que han tingut centenars de milers de visionats. Es demostra, així, que hi ha públic potencial que no vol veure només la darrera sèrie d’èxit a Netflix. Tot un precedent pels festivals que vindran a partir de setembre: San Sebastián, Sitges, Sevilla… Un altra iniciativa a nivell cinematogràfic ha estat el Festival global “We are one” promogut pel Festival de Cannes. Davant la frustració de no poder celebrar l’esdeveniment més important de la indústria, Cannes ha intentat unir tots els festivals (confinats o no) en unes projeccions a Youtube, ja que els francesos són enèmics confessats de les plataformes de vídeo a la carta. El resultat ha estat una decebedora selecció de pel·lícules antigues, curts o documentals.

COMPARTIR

FER UN COMENTARI

El teu comentari
Entri el seu nom aquí