Ayer no termina nunca

Jesús González Notario.  Crític i historiador de l'art
365

Isabel Coixet sempre és una directora que no deixa a ningú indiferent amb els seus films, amb les polèmiques que es generen al seu voltant (l’agressiu suport del Grupo Prisa) i, perquè no dir-ho, amb les accions que ella mateixa realitza. A Ayer no termina nunca la directora va obligar a tot l’equip tècnic-artístic a signar un contracte de confidencialitat amb la intenció que ningú revelés cap dada significativa de l’argument. I és que s’hi jugava molt: el film està situat en el futur proper de 2017 i en una Espanya ensorrada per la crisi que està a punt de rebre el tercer rescat de la UE.

Ayer no termina nunca és un film de factura desigual que presenta una història molt interessant però que, com s’està dient per alguns mitjans, no és la primera pel·lícula espanyola sobre la crisi. No és un film estrictament polític sinó que fa servir el context de recessió econòmica com a rerefons per explicar una història molt més emocional, marca de la casa Coixet, d’una parella que es retroba davant la tomba del seu fill. El dolor i la nostàlgia impregnen uns personatges que interpreten Javier Cámara i Candela Peña, eleccions de càsting vitals segons la realitzadora. I és aquí on la cinta comença a flaquejar ja que aquests actors no demostren tenir química ni aptituds pel drama. Tots els plans es converteixen en un recital de tics que, tot s’ha de dir, millora cap al final, quan la pel·lícula es torna més intimista encara. Per contra, l’elecció dels decorats d’edificis abandonats d’estil brutalista és un bon encert ja que aconsegueix d’una manera metafòrica representar en estat de latència una Espanya en crisi.

COMPARTIR

FER UN COMENTARI

El teu comentari
Entri el seu nom aquí