L’estiu és temps de blockbusters i el del 2025 no podia ser menys. Hem tingut racions de superherois amb la correcta i familiar Los 4 fantásticos: Primeros pasos i el nou reboot de Superman (i ja en portem…), una cinta que ens ha sorprès pel seu encobert missatge anti israelià (parlem de polítiques i de genocidi no de persones). També hem tingut dinosaures juràssics i una bona ració de cintes infantils, ja se sap que a l’estiu la canalla fa vacances i s’ha d’entretenir. Pels cinemes han passat els dracs de la nova versió live action de Cómo entrenar a tu dragón, també el decebedor remake de Lilo i Stitch, noves versions dels barrufets i Heidi i la reposició de la joia d’anime, Ponyo en el acantilado. El cinema espanyol ha estat d’enhorabona amb l’espectacular i milionària recaptació de Sirat, la nova pel·lícula d’Oliver Laxe, no exempta d’explosives polèmiques. La primera conclusió és que és molt exigent estar al dia de la cartellera estiuenca.
Hi ha una segona conclusió d’aquest estiu cinematogràfic: ha estat un moment pel gènere de terror o, per dir-ho d’alguna manera, el reialme de l’ensurt. Hem tingut moltes estrenes dins el gènere com el remake de Sé lo que hicisteis el último verano o la sorpresa dels zombies, a 28 años después. Però aquí destacarem tres pel·lícules pel que han suposat d’innovació estètica o narrativa i, cal dir-ho també, per la divisió del públic. Comencem amb Devuélvemela, una cinta australiana dels germans Philippou. Explica la història d’una germans orfes que cauen a una casa d’acollida on res és el que sembla. La narració està plena de girs, alguns d’ells sense sentit, però també està plena de moments terrorífics i satànics que la converteixen en una muntanya russa. Una nena cega, un infant posseït, una casa misteriosa amb una piscina que serà clau en el clímax final, són elements que no deixen indiferents. En tot cas, tothom coincideix en l’excel·lent interpretació de la britànica Sally Hawkins, inoblidable protagonista de La forma del agua o Wonka.
Dintre d’aquesta línia de terror d’autor que reivindica directors poc coneguts, ara li tocaria el torn a Weapons, de Zach Cregger, responsable de la satànica cinta de culte Barbarian (què feu que encara no l’heu vist?). Al marge del hype d’aquest director, la seva nova pel·lícula parteix d’un punt interessant: què passaria si tots els alumnes d’una classe desapareixen una nit? A partir d’aquí, els plot twist (girs argumentals) regnen al llarg de la pel·lícula. Amb diferents protagonistes, el film narra cada punt de vista fins a fer-los convergir en el seu tram final. La barreja, tot i que no sempre funciona, és molt interessant: bruixeria, desaparicions, bullying, vudú,… tot per intentar provocar més d’un ensurt a platea. Ah!, i una divertida i icònica protagonista que ja es veu que és la dolenta des del moment que apareix.
Acabarem amb una cinta més típica de l’estiu, que no ha tingut una estrena massiva però és molt divertida (divertida dintre de les coordenades del gènere, no a la vida real). Es tracta d’una cinta australiana, Dangerous animals, que aporta una mica de gènere vintage. Explica una història senzilla: un noi i una noia surfers es troben i congenien, però al dia següent la noia és segrestada per un psicòpata que es dedica a fer cintes snuffs (amb morts reals), protagonitzades per noies i taurons que se les mengen (quant de mal va fer l’Spielberg!). Evidentment, la nostra protagonista és forta i es resisteix al moment del seu vídeo. Dangerous animals inquieta i fa passar moments de tensió, però al mateix temps, juga amb el canvi de rols protagònics amb una noia dura i un noi una mica bleda assoleiada, una mica gerro de flors.
