Alfred Hitchcock va tornar a rodar a Hollywood algunes de les seves pel·lícules de l’etapa anglesa. Es tractava de tornar a posar en escena, amb més pressupost i alguna star, cintes que estaven bé però que, amb els avenços tècnics (efectes, so o color) de la meca del cinema podrien millorar i donar bons resultats de taquilla que ja no s’embutxacarien al Regne Unit (remake se’n diu ara). El problema és si les noves generacions d’espectadors necessiten aquest reinici o només es tracta d’una nova forma de fer diners i explotar la gallina dels ous d’or.
No és missió parlar en aquest article de les continuacions i nissagues vàries que existeixen des que el cinema és cinema (per no parlar de la literatura). Continuacions, per altra banda, que no sempre són necessàries: Algú ha demanat una cinquena part de Padre no hay más que uno? Sembla que hi ha molts fans de l’infame Santiago Segura que pensen que sí. Per això la tindrem aquest estiu en cartell. Sigui com sigui, en las darreres dècades aquest fenomen s’ha anat accentuant en diverses variants. En primer lloc tenim les preqüeles, inventades per no haver de tocar un film clàssic o molt mitòman. Agafem uns guionistes i expliquem que havia passat “abans de”. Aquest és el cas de l’exitosa Wicked que prefereix treure suc a les aventures de les bruixes que descobrir una nova Dorothy que substitueixi la mítica Judy Garland. L’èxit d’aquest musical ha fet que s’hagi decidit partir en dues parts, una nova estratègia per esprémer els diners invertits en una producció: convertir un film en dues pel·lícules i cobrar dos cops per la mateixa història.
Aquest estiu el remake d’acció real Lilo i Stitch s’ha convertit en la cinta més taquillera de l’any, que no ha pogut superar ni Misión: imposible. No té molt de mèrit ja que, per a les noves generacions, la cinta d’animació és molt popular i una de les que més marxandatge ha venut, des de ninos a pijames. Però sembla ser que el transplantament semireal (el simpàtic extraterrestre encara continua essent digital i una mica més lletjot que l’original) ha estat una bona idea. El mateix ha passat amb el live action de Cómo entrenar a tu dragón que significa que Spielberg i la seva Dreamworks es sumen al carro. I com no ha d’estar bé una cinta que compta amb el mateix director que s’ha limitat a replicar plans en carn i ossos l’original? Són calcades excepte en la durada, molt més extensa la nova. Un patró que es repeteix a cada remake. Disney arribant al paroxisme amb la nova La sirenita, que dura 55 minuts més que l’original (tot i que sembla que el que va fer enfadar va ser el canvi de color de pell de la sirena, ni que fos un ésser real!). Aquest any, però, s’ha trencat la ratxa ja que l’estrena de la nova versió de Blancaneus ha estat un rotund fracàs. Novament amb metratge inflat, l’error més gran ha estat mantenir els nans com a personatges animats generant una versió disfòbica i capacitista on aquestes persones no tenen lloc a la realitat.
Finalment, i ja acabem, tenim els reboots o reinicis que consisteixen en repetir una història molt famosa per actualitzar el repartiment. És el mateix de tota la vida però aquí ja se sap que es mouran molts diners gràcies al fenomen fan (i també els hater). Així ja s’ha anunciat el nou repartiment de Harry Potter i, aquest mateix estiu, assistirem a la presentació de David Corenswet com a nou Superman.
